Dimecres vam poder tornar a sentir els presos polítics al Tribunal Suprem. L'última paraula abans del vist per a sentència i abans del gran silenci que seguirà, malauradament, el veredicte dels jutges. Per les paraules de tots ells hi han passat Salvador Espriu, Sòcrates, Petrarca, Hannah Arendt o Joan Maragall, entre d'altres, que han servit per fonamentar les raons dels acusats en aquest judici estrambòtic. Per situar-se ha calgut anar recordant que l'1 d'octubre no vam assaltar el Palau d'hivern ni vam treure els tancs al carrer. De fet, només vam votar i, al capdavall, no va servir de res perquè -ara també sabem- només havia de servir per negociar. Un verb que, ai las, l'Estat no conjuga.

Tots els discursos de tots els polítics han tingut la seva punxa. La rei­vindicació de l'1 d'octubre, dels votants de l'1 d'octubre, de l'empatia i de la valentia, les raons històriques lligades a frases que ja havíem sentit a dir als avis. Aquest continuum impertinent i reiteratiu. I algunes sentències: els dèbils imposen i els forts pacten, de Josep Rull. El dolor s'ha socialitzat a Catalunya i s'ha acabat transformant en valors, com la solidaritat o la cohesió, de Jordi Sànchez. La incredulitat irònica de Carme Forcadell en constatar que no havia servit de res demostrar que la piulada no era seva, perquè el fiscal l'hi continua encolomant a les conclusions, com tantes altres coses. I Jordi Cuixart, que ha demostrat que no cal anar a la Universitat per tenir un dels caps més ben moblats del país, o potser precisament per això: El problema no és la desobediència civil, el problema és l'obediència civil. Quanta raó! L'obediència que no deixa avançar. Com un tap. Afirma Cuixart que ho tornarem a fer. I diu Turull que Catalunya no coneix la resignació. Ja tenen raó. Ara hem de saber què en farem, del preu que paguen i pagaran.