15 de juny de 2019
15.06.2019

Qui pot educar un alumne?

15.06.2019 | 06:00

A molts dels que ens dediquem a això de la docència –o a alguna cosa molt «friqui» que cada vegada se'n distancia més–, no ens ha sorprès massa el succés produït aquesta mateixa setmana en un institut de València en què un alumne ha agredit una professora per estar disconforme amb una nota. El fet per analitzar, per debatre, no és l'agressió en si, ni la salut mental de l'estudiant, que també, sinó sobretot l'estatus que té actualment la figura del professor, la pedra angular sobre la qual es fonamenta el sistema educatiu esperpèntic, defectuós i deficient que el manipula i el desgasta. Ha canviat tant el seu rol, ha perdut tanta autoritat i tant de respecte durant les últimes dècades, és tal el grau d'indefensió que té davant de l'alumne en moltes ­situacions, que fins i tot aquell entranyable i fal·laç argumentari social que ­envejava la professió atenent només a sou i vacances desorbitades ha anat deixant pas a un cert rebuig acompanyat d'uns compassius copets a l'espatlla i un «ja t'ho regalo!».
Fa escassament una setmana moria Chicho Ibáñez Serrador, un dels grans pares de la televisió del país i també un dels grans autors del nostre cinema. Entre les seves grans creacions fílmiques destaca, per sobre de la resta, ¿Quién puede matar a un niño?, un film superb amb múltiples lectures que, des d'una sensació de frustració cada vegada més generalitzada entre les bases de la comunitat educativa, sobretot de Secundària, es fa inevitable associar a aquesta quasi nul·la autoritat del professorat forçada pel sistema i la llei que el nodreix. Naturalment, el titular de la columna fa referència al film tot i que amb una voluntat interpretativa merament metafòrica, ho dic perquè ja em veig a venir algun d'aquests sectaris happyflowers de la sobreprotecció educativa acusant-me de voler iniciar una massacre literal a les aules. I no. Almenys de moment.
Com deia, el poble del film vindria a ser l'institut i la parella d'adults protagonistes els professors que busquen desesperats una sortida civilitzada a una situació cada vegada més surrealista, insana i violenta, tot plegat mirant de (re)educar uns alumnes sense que, evidentment, prenguin mal i patint, alhora, una reciprocitat de tracte desigual definida per una manca absoluta, inexplicable i contagiosa de límits conductuals entre la canalla. Qui encara no hagi vist aquesta obra mestra del cinema que no perdi més el temps i que n'extregui les seves pròpies conclusions. Sobretot si es dedica a la docència. Jo ja he fet la meva part quan un col·lega em va reptar a relacionar aquí, a raó d'un Cardhu amb gel, el succés amb el film a mode d'hommage al gran Chicho. I sí. Que som substituts i des de les trinxeres educatives des de les quals intentem guanyar-nos la vida amb més o menys encert, la cosa no està com per rebutjar –amb tota la moderació i el seny que us doni la gana interpretar– alcohol gratis fora de l'horari laboral.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook