15 de juny de 2019
15.06.2019
Diari de Girona

la selectivitat

15.06.2019 | 06:00
la selectivitat

Es diu que la selectivitat constitueix la millor garantia del mèrit individual de cada alumne. I alguna cosa d'això hi ha, sens dubte. Els millors estudiants aspiren a entrar a les carreres més prestigioses, ja sigui Medicina –encara que ara comencem a patir una severa sequera de professionals sanitaris–, Enginyeria, Matemàtiques o qualsevol dels més afamats dobles graus que tant s'estilen últimament. Als 18 anys, els joves es juguen alguna cosa semblant al seu futur. Una nota de tall obre o tanca les portes a l'èxit professional o a la possibilitat de desenvolupar una vocació. Una nota de tall suposa un ventall de possibilitats més o menys tancat, quan l'alumne moltes vegades no té l'experiència suficient per triar amb idoneïtat. Econòmiques o Dret? Història o Antropologia? Bioquímica o Farmàcia? No és una qüestió intranscendent per a la biografia personal i arriba segurament –la decisió– abans d'hora. Als Estats Units, aquest problema se soluciona amb uns graus prou amplis com per facilitar postgraus de tota mena. Potser seria adequat avançar en aquesta direcció i recuperar un major contingut humanístic en aquests primers anys d'universitat.
La selectivitat defineix una meritocràcia no sempre justa. Valora malament les diferències d'origen: ja siguin d'entorn social, de classe o, fins i tot, autonòmiques. Educativament, hi ha autonomies fracassades i altres –el cas més conegut és el de Castella i Lleó– que obtenen en PISA resultats similars als de la idealitzada Finlàndia. Aquestes diferències, tant d'origen com d'entorn, subratllen com de dificultosa és l'equitat. Som iguals en drets i deures, però no pel que fa a mitjans, recursos i possibilitats. Una altra qüestió a considerar és el marc intel·lectual en què s'educa i les habilitats que s'adquireixen realment a l'escola. I no només això, també la forma adequada de mesurar els coneixements. Un cop més, em temo que a Espanya els partits polítics i els diferents governs donen voltes i voltes al problema com una baldufa que gira sense ordre ni concert.
L'últim debat que s'ha obert sobre la selectivitat, arran de les preguntes de Matemàtiques a la Comunitat Valenciana, té a veure amb la necessitat d'implantar una prova única en tot el territori nacional. Entenc l'argument –es tractaria tots els alumnes per igual–, però no sé si m'acaba de convèncer; no per raó d'equitat, sinó pels beneficis de la llibertat. Probablement cada universitat hauria de poder seleccionar el seu alumnat d'una manera més individualitzada, igual que els col·legis haurien de gaudir d'una major autonomia per a la confecció del seu programa acadèmic. També, a l'hora de triar el professorat, les seves valoracions a final de curs haurien de pesar més del 60% que es pren en consideració actualment. Les revàlides i selectivitats diverses serveixen per quantificar coneixements mesurables –l'ortografia, per exemple–, però no tant per altres habilitats a tal potser valuoses en el nostre temps. I aquí està bé que siguin les escoles i les universitats els que vagin dialogant, més que confiar en una prova externa que té molt d'injusta i una mica d'atzarosa. Ens dirigim cap a un ­espai únic europeu en qüestió d'universitats i és bo que comencem a pensar-ho així. El futur els pertany a ells, als joves que ara s'estan examinant de selectivitat. I convé obrir-los horitzons d'oportunitats, en lloc d'empetitir-los-els amb l'estreta rigidesa d'una nota de tall, d'una xifra que no hauria de comptar molt més del que significa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook