Ahir deia vostè que havia de governar sempre la llista més votada, però avui assegura el contrari.
- Ahir no existeix, la vida comença avui.
- Ahir Abascal era ministrable i avui és d'extrema dreta.
- Ahir no existeix, la vida comença avui.
- Ahir detestava vostè els polítics que vivien aïllats, en els xalets dels afores.
- Ahir no existeix, la vida comença avui.
- Ahir van prometre derogar la Reforma Laboral i avui només es disposen a retocar-la.
- La vida comença avui.
Etcètera.
La vida comença avui de moment. Potser torni a començar la setmana que ve, depèn. Els interessos de dimarts no són els de dimecres i els de dimecres no coincideixen amb els de dijous.
- Seguiran mentint, doncs?
- Cada vegada que sigui necessari.
Les discordances són tan greus i tan nombroses que no dona temps a denunciar-les. Farien falta cinc diaris i dos canals de televisió i sis o set emissores de ràdio dedicades a l'assumpte. Però ja no parem atenció a les mentides. Donem per fet que la paraula d'aquesta gent no té valor. Si a algú, en una tertúlia política, se li ocorre assenyalar l'estat de boira cerebral en què vivim a causa del frau continuat dels nostres dirigents, els seus companys es riuen d'ell amb expressió de suficiència.
- No siguis ingenu -venen a dir-li-. Tots fan el mateix.
I continuen analitzant la realitat com si tingués el mínim grau de coherència imprescindible per assenyalar les seves pautes i comportaments. Però no hi ha manera de crear patrons, de subratllar les línies estratègiques. No hi ha línies estratègiques, ni línies vermelles o de qualsevol altre color. No hi ha sintaxi ni sindèresi. No hi ha cap frontera entre la veritat i la falsedat. No hi ha regles de joc. No hi ha joc, hi ha un cridòria de taverna on el borratxo afirma una cosa i la seva contrària en qüestió de quinze segons tirant la pesta alcohòlica a la cara. Cada vegada que encenem la tele, ens arriba l'alè mentider d'uns i d'altres. No hauríem d'acostumar-nos a aquesta pesta.
