16 de juny de 2019
16.06.2019
Diari de Girona

El dietari

16.06.2019 | 06:00
El dietari

Dissabte Bramon i Portbou
Passejo per la rambla de Portbou. Faig números i resulta que l'enderroc de la caserna de la Guàrdia Civil ha complert quatre anys. I tot continua igual de deixat. És una vergonya. Suposo que Albert Bramon, l'home de l'Estat a Girona, té molta feina com per dedicar-se a treballar per resoldre aquesta irresponsabilitat que converteix el centre de Portbou en una mena de raval d'Istanbul. Han deixat un cràter que fan servir de pàrquing privat els guàrdies i els seus familiars, però el pitjor del cas és que han deixat al descobert la caserna auxiliar que hi havia al darrere, d'arquitectura franquista i de lletjor supina, que contribueix de forma decisiva a la imatge esguerrada que té el poble.
Si intentes admirar la bella església de Santa Maria des de la rambla, et trobes pel mig aquest edifici «uralític», taronja i mig ruïnós, alçat damunt d'un petit altiplà.
Estaria bé que el garrotxí Bramon treballi perquè s'enderroqui i cedeixin al poble tot aquest immens espai com a compensació pel maltractament reiterat que ha rebut Portbou per part de l'Estat des de la supressió de fronteres. Seria interessant demostrar que un subdelegat del Govern estatal serveix per alguna cosa, com quan ho era Francesc Francisco-Busquets.

Diumenge creixement infinit
El creixement infinit és un plantejament teòric que només es pot aplicar a l'univers, sobretot perquè no en sabem res (de l'univers). A la terra és impossible, per molt que, com a espècie depredadora que som, ens pensem que podem créixer infinitament sense pagar les conseqüències.
Sortosament la consciència avança. En el passat, es fa difícil imaginar una manifestació de dues-centes persones davant de l'Ajuntament de Lloret de Mar per evitar la prolongació de la carretera C-32 fins al municipi, arrasant boscos i paratges de Blanes i de Lloret. I en definitiva, per què? Lloret ja fa anys que està saturat i desbordat. No li cal que arribi més gent.

Dilluns Cap independència
Va haver-hi un temps que es va prohibir la paraula i el concepte «independència», fins el punt que tot un Tribunal Constitucional va impedir que un remot i menut poble de dos nuclis (Medi­nyà i Sant Julià de Ramis) s'independitzessin un de l'altre perquè res tenen a veure perquè fins i tot estan a quilòmetres de distància.
Ara, els partits que entren dissabte a l'Ajuntament, anuncien que tornaran a intentar-ho. Tant de bo m'equivoqui, però encara que avui en dia Enric Millo estigui en el seu Waterloo andalús, el trastorn obsessiu contra res que representi una independència, transcendeix al subaltern andalús d'afers exteriors.
Si poguessin prohibirien els anuncis d'Ikea.

Dimarts Emergència nacional
«L'emergència nacional és que Quim Torra deixi la presidència de Catalunya», m'explica el que ha estat un rellevant polític independentista. Considera que cada dia és més clamorosa la necessitat de posar una altra persona al capdavant del Govern català, fins i tot abans de fer eleccions després de la sentència dels presos polítics, per recuperar la destruïda credibilitat, ja sigui per mèrits propis del president, als quals cal sumar l'acarnissada i l'obscena campanya de desprestigi que ha patit.
La figura de Torra és irrecuperable. El millor per a ell i per al país és situar a la plaça Sant Jaume algú que sigui capaç de tornar el prestigi a la institució.

Dimecres despertar la consciència
Avui fa 25 anys, dia d'eleccions europees, em vaig passar el dia a Palamós amb els corresponsals de diaris de Barcelona Elianne Ros i Toni F. Sandoval. Hi érem per cobrir un referèndum inèdit fins aquell moment i que, posteriorment, ha continuat essent singular per les al·lèrgies governamentals a acceptar referèndums.
Aquest va ser molt important. Es votava per preservar el paratge de Castell i evitar una urbanització monstruosa de 300 habitatges i un camp de golf. Un 70% de palamosins van votar a favor d'impedir-ho. Va ser un dia d'emocions. Al final de la jornada, Ferran Rodés, un dels propietaris, lamentava molt aquells resultats.
A contracor, la Generalitat pujolista va actuar amb sentit democràtic, tot i que estàvem en l'època daurada del totxo, de les comissions i que un diari de Barcelona –no endevinareu mai quin– va fer una agressiva campanya contra el referèndum. Clar que els promotors no van perdre res. Són com el casino. Anys després, la Generalitat va haver de pagar una milionada a Castell S.A. A l'alcalde que va convocar el referèndum, Josep Ferrer, li va costar que Pujol el decapités. Recordo perfectament el dia que va anunciar que no optava a la reelecció, en presència del Molt Honorable en un hotel que no recordo el nom, que hi va anar per agrair-li la feina feta, al més pur estil corleonesc.
En aquell moment no hi havia consciència que Salvem Castell es convertiria, juntament amb la guerra dels Aiguamolls de l'Empordà, en una icona del proteccionisme a Girona. Ni que significaria el despertar de moltes consciències.

Dijous poliamor primaveral
«A Figueres només la salva un miracle», em deia una perspicaç observadora de la realitat alt-­empordanesa. Fa temps que he comprovat que la política és capaç de tot, menys de fer miracles. I en el cas de Figueres, el pacte poliamorós a quatre, que portarà a l'alcaldia Agnès Lladó, encara fa més difícil aquesta resurrecció.
El sistema polític per confeccionar els governs dels nostres ajuntaments permet fer aquests conglomerats, encara que qui queda fora del govern sigui qui ha guanyat, per molta diferència, les eleccions. El cas és que Jordi Masquef no ha estat capaç de trobar les aliances necessàries per formar una majoria i, per tant, el partit que va quedar segon té l'obligació i la responsabilitat d'intentar-ho, encara que una vegada es converteixi en alcaldessa, el primer que haurà de fer Agnès Lladó és contractar un guardaespatlles i no per protegir-se dels rivals, sinó dels propis socis.
Però aquest govern no es pot vendre com un pacte republicà, de progrés i de ciutat per treure Figueres de les grapes convergents i bla, bla, bla.
No ho pot fer perquè un dels arquitectes d'aquest pacte primaveral del poliamor, el ­socialista Pere Casellas, també va ser un dels grans ­arquitectes del pacte que fa anys va fer Santi Vila alcalde, inaugurant el cicle d'aquesta Figueres decadent a qui ara diuen voler salvar gràcies a un nou pacte. Pere Casellas va alçar Santi Vila, després d'haver traït­ ­Joan Armangué, l'únic alcalde que va tenir projecte per Figueres.

Divendres L'ansietat d'en Lluc
No he amagat la meva simpatia pel projecte de ciutat de Guanyem Girona i de Lluc Salellas. Una formació que durant les darreres setmanes ha intentat, amb tota la legitimitat democràtica, teixir una alternativa de govern juntament amb ERC i el PSC. No ho ha aconseguit, però, encara avui, juntament amb el PSC, insisteixen en què intentaran, si pot ser dilluns millor que dimarts, una moció de censura.
Això no és decorós. És no acceptar la incapacitat de convèncer ERC. Girona no es pot permetre centrar el debat polític en desbancar Madrenas. Sobretot perquè tindran moltes oportunitats per plantejar-ho. Sobretot quan d'aquí uns mesos ERC i JxCat es matin en públic. I sobretot si el PSC-PSOE és capaç de veure la llum i prendre mesures per revertir la repressió del PP i dels jutges.
No cal ser un ànsies.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit