Hi va haver una època, no massa llunyana, en la qual Manuel Valls queia molt simpàtic a Catalunya. Un barceloní, que parlava un perfecte català afrancesat, havia arribat a ministre de l'interior i a primer ministre en el Govern francès de François Hollande. Poca broma. El PSC el va convidar a Girona de la mà de Pia Bosch i els mitjans catalans afins a l'independentisme l'entrevistaven sempre que podien. Carles Puigdemont, aleshores alcalde de Girona, era un dels admiradors de Valls. El va felicitar via Twitter quan va ser nomenat primer ministre francès: «És més fàcil que un català sigui primer ministre de França que no pas d'Espanya. Felicitats Manel Valls, i molta sort!», va escriure fa només cinc anys. Aquell idil·li es va acabar quan Manuel Valls es va convertir en una de les veus més crítiques contra l'independentisme. Ja no era tan «català». Més aviat, s'havia convertit, en la terminologia nacionalista contra els discrepants, en un feixista, un botifler i un fracassat. Ara, si poguessin, el desterrarien de Catalunya.
A Manuel Valls se li ha retret un gir cap a la dreta. És incert. No ha canviat gaire. Militant socialista des de ben jove, sempre ha sigut més un social liberal (en sintonia amb l'exprimer ministre francès Michel Rocard) que un socialdemòcrata de manual. Format en els valors republicans de França, és un defensor a ultrança dels principis fundacionals de la Unió Europea: la democràcia i l'Estat de Dret. Com Macron, Pedro Sánchez o Angela Merkel. Traduït a l'Europa actual, vol dir combatre la ultradreta, cosa que encara no ha entès Albert Rivera i que acabarà provocant un trencament entre ambdós, i tots els populismes, entre ells l'independentisme unilateral.
Ignoro quin futur li espera a la política catalana i més d'un es pregunta què hi fa aquí. Segurament, no guanyarà cap elecció, però, amb una jugada mestra, ha demostrat que la seva capacitat política està a anys llum de la mediocritat que ens envolta. Sense necessitat de recórrer a xantatges, com el de la CUP a CiU quan va enviar Artur Mas a la paperera de la història, ni de marejar la perdiu, ni d'exigir res a canvi, característiques tan pròpies de la nostra política casolana, ha tret de polleguera tot l'independentisme i ha sacsejat la política catalana decidint qui seria alcalde de Barcelona. Només ha calgut una frase curta: «Dono els meus vots a Ada Colau, sense condicions». El nacionalisme català, que ha exercit l'hegemonia política i social des de 1980, s'ha topat, agradi més o agradi menys, amb un polític de debò que no té els complexos que han condicionat el PSC durant dècades i ara també els Comuns respecte a la superioritat moral del nacionalisme. Fins i tot ha desconcertat a la pròpia beneficiada. En un cas insòlit en els països democràtics, Ada Colau, que es va presentar a les eleccions per ser alcaldessa, ha acabat consultant a les seves bases si la preferien a ella o al candidat d'un partit rival, Ernest Maragall. Per llogar-hi cadires.
