Ell és gai. Casat amb un home, des de fa anys que no amaga la seva orientació sexual. Li causa menys inconvenient d'amagar que fa molt poc es va fer un implant capil·lar a Turquia. Un d'aquests dies en què perdíem el temps en un descans de la feina, el susdit va comentar com de difícil havia estat acceptar qui realment era.
Em va cridar l'atenció el comentari, per com de desinhibit s'havia mostrat sempre sobre la seva homosexualitat. Deia que, malgrat que tenia nòvia, anys enrere havia conegut un noi i tenia relacions amb ell. Quan arribava a casa passava hores a la dutxa, com si ell mateix es fes fàstic, impregnat de certa «brutícia», i voldria rentar el que era sota el raig d'aigua calenta. «Em va costar molt acceptar el que soc, un marieta», va dir.
Havia escoltat desenes de relats similars, però això de la dutxa, de voler llevar-se la suposada «brutícia», aquesta pell gai que li costava assimilar, em va commoure i em va fer pensar en com de difícil és acceptar qui realment ets, quan el que ets no és el que s'espera de tu.
Molts anys enrere, quan el gai encara era molt mal vist, i els skinheads anaven per aquí pegant pallisses als «marietes», vaig acceptar la invitació d'un amic que assegurava que, a les discoteques gais, com eres l'únic heterosexual, i els gais anaven amb amigues dones, lligar era més fàcil que la taula de l'u.
L'ambient gai em va impressionar. Tot just vaig entrar, vaig presenciar una desfilada. No desfilaven models, sinó els mateixos assistents, amb vestits excèntrics, sexis, atrevits. Jo venia d'un poble de província, on tothom es coneixia i et vinculaves amb la resta segons col·legi i llinatge. Aquella llibertat, aquesta passió pel simple fet de ballar i divertir-se sense més norma que passar-ho bé, sense llinatge, sense pensar en què diran, em va convertir en un assidu resident de les discoteques gais. I això de lligar va ser el de menys. Què divertit era! El contrast en tornar a la província es tornava abismal. Era com tornar a l'edat mitjana.
Avui, quan es torna parlar de «curar» amb teràpies l'homosexualitat, designant-la com una «malaltia», m'adono que després de tant de temps, tantes lluites (socials i pròpies), una part de la societat no ha entès res. L'altra part, en canvi, va comprendre que és millor l'amor, així sigui entre persones del mateix sexe, que l'odi. I que el meu company de treball havia estat molt més valent que altres que es creien molt «masclets».
