Al marbre de la Gran Història, les opinions sòlides tenen un prestigi extraordinari. No hi ha espectacle més rutilant que el de presenciar una autoritat, un líder amb conviccions. Sigui quina sigui la seva posició al tauler, la defensa vehement se sol veure amb bons ulls, si més no per una part de la claca disponible, permanent, que és la humanitat. En aquesta tessitura transcendental, d'envergadura, que és la Gran Història, fins i tot els enemics, si juguen fort, acaben per reconèixer-se els uns als altres. No cal dir, doncs, que si una persona és capaç d'arribar a les últimes conseqüències, a remolc d'un ideal, aquesta persona serà aplaudida -tan sovint a posteriori, un cop afusellada, empresonada, etcètera.

Ara bé, si anem a l'envelat de la vida quotidiana, la gent d'idees fortes és cansadora. Ridícula. S'entén que tant Churchill com Hitler no baixessin dels burros respectius, perquè en el fons cavalcaven la somera de la Història. Però no té cap sentit que quatre desgraciats s'atrinxerin a redós d'opinions inamovibles, quan es tracta d'una pura conversa, d'una ocasió ordinària. I, bo i això, a les capes més baixes del registre et trobes molta gent del morro fort.

De vegades penso que per fi he arribat a tenir una opinió sòlida. Està tan ben vist, tenir-ne, que miro d'adaptar-me. Normalment són opinions sobre aspectes de poca volada -de poca importància per al futur de la cosa nostra. Carn o peix. Mar o muntanya. La verdura, poc cuita o passada. De vegades, dic, em faig la il·lusió que per fi m'he decantat. Em prometo que a les tertúlies defensaré el peix per sobre de la carn. Però, quan m'hi trobo, arriba un punt que tan me fa. Soc una persona d'esperit volàtil. Em costa ben poc canviar d'opinió. De fet, m'agrada molt més dur la contrària. Al marge del pinyol de la discussió, trobo molt més refrescant la dialèctica per la dialèctica. Si un furibund diu peix, d'automàtic em surt la carn a l'argumentari. El millor que em pot passar és trobar un obsedit, posem per cas de la muntanya: no pararia fins que em reconegués que el mar és molt millor i, aleshores, després d'una finta elegant, em posaria a defensar la muntanya.

La contrapartida és que soc fàcil de convèncer. I em sembla que en aquí hi ha un mèrit. Després faré la meva, és clar, però és irresistible, estar d'acord amb l'altre. Asserena. Per això no acabo de militar als enrocs. Els trobo d'analfabet amb ínfules. Un bon exemple el tenim en les dues o tres ocasions naturals -vull dir, vinculades al calendari- al voltant de les quals el país aprofita per dividir-se en dues meitats. Una d'aquestes ocasions és la revetlla de Sant Joan. Ara és l'època dels partidaris dels petards i dels que no els suporten. I, ben mirat, parlem de quatre dies mal comptats, de fressa i guspires. Ja m'he posicionat, és obvi, però estic disposat a passar la revetlla dient que els petards son insofribles, si amb això la passem plegats.