17 de juny de 2019
17.06.2019
Diari de Girona

Cartes

17.06.2019 | 06:00
Cartes

Any Fargnoli
Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque Torroella de Montgrí
Enguany se celebra l'Any Fargnoli amb motiu dels 75 anys de la seva mort (Barcelona, 1885 - Girona, 1944). Per aquest motiu podem gaudir d'exposicions a Girona que mostren la seva faceta fotogràfica, així com també d'una sèrie d'activitats tals com conferències, tallers didàctics o bé visites comentades. A la Casa de Cultura hi ha l'exposició titulada Valentí Fargnoli. El paisatge revelat. Les fotografies ampliades permeten de veure amb detall el paisatge d'aquella època i el valor fotogràfic tècnic de l'autor. Al Museu d'Història té lloc l'exposició Valentí Fargnoli. L'art en la fotografia, on es pot entendre el gran valor de les fotografies de Fargnoli com a documents històrics que ara permeten des dels arxius conèixer el nostre patrimoni cultural i artístic. I al Museu dels Jueus veiem l'exposició Pedres amb nom. El patrimoni jueu gironí en una fotografia de Fargnoli. Les fotografies de làpides hebrees que va fer Fargnoli ajuden a entendre també el passat jueu de Girona.


El laberint emmascarat
M. Inmaculada Casany Barris Baix Empordà
Entrem, en massa, sense por. Hi ha tres entrades i n'escollim primer una, la verda, que pensem que és la bona. Comencem a caminar a poc a poc, sense més dilació, engrescats i motivats, i malgrat tot, neguitosos, ja que no sabem amb certesa si podrem sortir exitosos. Quan ja portem deu passes endinsats en el laberint, topem i tornem enrere, no queda una altra opció. En el punt de sortida inicial, ja un pèl tristos i decebuts per la nostra primera frustració de no arribar on volíem, emprenem una nova marxa, perquè mai volem llençar la tovallola, i tot i que hem perdut temps, hem guanyat força per seguir endavant. Ara, posant-nos les sabates de córrer, emprenem un nou camí, el blau, que era el color preferit dels nostres pares. Mentre el nostre recorregut arriba prop dels ja cinquanta metres, tornem a topar, i amb pena, ràbia i impotència ens enfonsem i, desconsolats, arriben instants de desolació i de voler deixar-ho tot de banda, excepte la felicitat. Al cap d'uns mesos, ja havent fent intenses i silencioses reflexions, anem a cercar el nostre laberint emmascarat aparcat a la nostra biblioteca, per tornar a somriure a la vida, i decidim agafar i resseguir el camí vermell, que és el color preferit dels nostres fills, que entenen que tot és bonic i creuen que no existeix la maldat enlloc. I els nostres petits infants ens asseguren que el camí més fàcil de viure és el color més intens, el vermell. Ens traiem ara, avui i per sempre les sabates, ens despullem i caminem tots junts sense fer-nos mal i amb confiança. Entrem i sortim sense cap impediment del laberint, una i multitud de vegades, arribant al final dels nostres desitjos; justícia, llibertat, responsabilitat, honestedat i respecte.


Colau, els seus comuns i les llenties
Xavier Serra Besalú Girona
Sembla que, avui dia, la moral i la gestió política no tinguin res a veure. Alguns actuen contra el que afirmaven, no són gens fiables i, a més, es queden tan amples. Només els resta la dignitat humana, aquella mínima que, segons Nacions Unides, no perd mai ningú, faci el que faci. Però de credibilitat: zero! Començo dur perquè sembla que, per ser alcaldessa de Barcelona, la Colau i els seus es venen qualsevol cosa: també la repressió dels ciutadans. De paraula parlen de drets civils; en els negocis, només de guanys immediats. Recorda Viquipèdia – tot i que ve de la Bíblia, és clar!– que «tot i ser més estimat pel seu pare (...), Esaú arribà de caçar famolenc i va vendre la primogenitura a Jacob per un plat de llenties». Ben trist: menja ara però perd la legitimitat. Aliar-se amb els repressors del 155 i –en el cas de Valls i Ciutadans també amb els generadors de l'odi– em sembla un gra massa. Els comuns estaven en contra de la violència d'Estat, oi? És trist no tenir ideals, però és pitjor ­­­ven­­dre-se'ls. Ja sé que el PSC, Cs, el PNB i d'altres són «professionals» del ­tripijoc, però què en va pensar Esaú després? Ep! Diàleg sempre, i tant!, però amb respecte i amb veritat. Els valents mai cedeixen davant la ­repressió d'homes i dones lliures: què et queda aleshores? Com pots tenir la barra de predicar cap valor?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook