Ara que s'han acabat els botafumeiros en honor d'Alfredo Pérez Rubalcaba, secretari general del PSOE del 2012 al 2014 (guanyà a Carme Chacón), parlem-ne una mica. Felipe González el 1993 va obtenir una victòria curta, preludi de la derrota «dolça» de 1996 davant de José M. Aznar i esdevingué el que no volia: un gerro xinès, portes corredores incloses. Deixà la Secretaria General del PSOE el 1997 a mans de J. Almunia, que volgué primàries el 1998 i, contra pronòstic, amb l'aparell del partit en contra, guanyà Borrell. La proximitat amb Aguiar i Huguet, fons d'inversions grises pel mig, van portar Borrell a acomiadar-se tretze mesos més tard i el PSOE no tornà a convocar primàries fins el 2014, quan Sánchez guanyà Medina, també contra pronòstic. El 2000 se les van tenir Bono i Zapatero (aquest guanyà la Secretaria General i fou president de govern del 2004 al 2011) i, el 2016, ja sabem que l'aparell volia Susana Díaz i no Pedro Sánchez. Per cert, Pérez Rubalcaba, ministre d'Educació i Ciència el 1992-93 i de Presidència a més de portaveu del Govern del 1993 al 1996 en temps de González i encara, amb Zapatero, de l'Interior del 2006 al 2011, l'home de les grans visions d'Estat, havia fet costat a Almunia, a Medina, a Bono i a Díaz. Els perdedors. Per què Zapatero el va haver de cridar al seu costat?

Ara ho veuran. Lasa i Zabala (recorden?) van ser torturats i morts el 1983, quan Rubalcaba no era gaire ningú. Del judici del cas, celebrat el 1995 (quan Rubalcaba ja era ministre de Presidència), el general de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo, destinat a Intxaurrondo, com el també encausat tinent coronel Ángel Vaquero, fou condemnat a 57 anys pels assassinats i 7 més per detencions il·legals. Julen Elorriaga, governador de Guipúscoa, fou condemnat a 69 anys. Rodríguez Galindo n'hi va estar quatre, a la garjola; Elorriaga, un. El ministre de presidència n'havia de saber alguna cosa, no creuen?

A la sentència del cas Filesa, dictada el 29-X-1997, quan Rubalcava acabava d'abandonar el càrrec de ministre de presidència deixant dins el ministeri a mig ­coure tot el que havia cuinat, s'acredità el finançament irregular del PSOE amb més de 1.200 milions de pessetes (equivalents a 14,85 M€ el desembre del 2012). El jutge Marino Barber va arribar a imputar 50 persones; només 12 es van seure en el banc dels acusats per decisió del Suprem. Va quedar-ne fora l'exresponsable de finances del PSOE Guillermo Galeote. Al final va haver-hi vuit condemnes (de presó), entre les quals per al senador Josep M. Sala (3 anys, dels quals complí un xic més de la meitat) i Carles Navarro (dues penes de 3 anys de les que fou indultat pel govern d'Aznar). Quan sortí la sentència, alguns periodistes (és públic) demanaren a Rubalcaba si creia que el PSOE, amb un cas tan gran de corrupció, se'n sortiria. «I tant! Ara alguns hauran d'entrar ineluctablement a la presó, però la nostra feina és que en surtin el més aviat possible». Maneflejar les estructures profundes de l'Estat vol dir exactament això. Assolir que el rival polític accepti la teva cuina no deixa de tenir mèrit: Aznar acabà indultant Navarro.

Anem al GAL, al terrorisme d'Estat. Es va confondre el ciutadà Segundo Marey per un etarra i se'l va segrestar. El 20 de setembre de 1991 els policies José Amedo i Michel Domínguez van ser condemnats a 108 anys de presó€ Però hi estava implicada molta més gent pel cas de fons reservats. L'exministre d'Interior José Barrionuevo (sols passà tres mesos a la presó amb el cas del fons reservats arxivat), l'exgovernador civil de Biscaia Julián Sancristóbal (condemnat a presó, però absolt de col·laborar amb banda armada), l'exdirector general de la Seguretat de l'Estat Rafael Vera («la guerra bruta va poder ser una equivocació legal, però va tenir utilitat», va tenir els bemolls de declarar), condemnat a 10 anys de presó el 1998, però indultat parcialment rebaixant-li la pena a 3 i escreix (tot i que va haver d'ingressar altres cops entre reixes).

Em deixo la vaga del 20-VI-2002, el cas Prestige del novembre del mateix any i la manifestació organitzada a Madrid contra la foto de les Açores (Bush-Aznar-Blair) del 15-III-2003 i la guerra de l'Iraq. Tothom sap què va fer Rubalcaba el 18-III-2004, després dels atemptats gihadistes del dia 11 a Madrid. En plena jornada de reflexió, referint-se als atemptats d'Atocha del dia 11, difongué una frase que ha fet història: «Els espanyols es mereixen un govern que no els menteixi». Donà la victòria amb safata a Zapatero, que el substituiria a la Secretaria General arran dels «mals resultats sense pal·liatius» del PSOE a les eleccions al Parlament Europeu de maig del 2014. Però aquell any va ser prenys d'esdeveniments. El 15-III esclatà Podemos arran del moviment dels indignats. A més, la casa reial estava en hores baixes i es parlava de la renúncia de Joan Carles I. Des de la Zarzuela se li demanà que posposés la renúncia a la Secretaria General del partit i el seu retorn a la Universitat com desitjava, i ajudés a la transició reial. Aleshores, es posà a treballar contra els estatuts republicans del PSOE a favor de la casa del Rei i cuinà l'abdicació en temps rècord i sense deixar ni tan sols plantejar cap mena de referèndum sobre la monarquia. Proclamada l'abdicació de Joan Carles I el 19 -VII-14 i feta la transició del rei Felip sense problemes, deixà la Secretaria General aquell mateix juliol i, llavors sí, tornà a la Universitat.

Tanmateix, com a bon deixeble del gerro xinès que era, seguí maneflejant amb els seus tentacles la política. El 2016, quan la defenestració de Pedro Sánchez, ell era al bàndol de la Díaz. I l'última: casualment, el 18-I-18, a la cafeteria de l'hotel San Mauro de Madrid, es trobà amb Marta Pascal i Jordi Xuclà, diputat a Corts, tots dos de PDeCAT. (En Jordi ho podria explicar millor i de primera mà en el seu espai dominical d'aquest diari: em curo amb salut: servidor només refereix el que han escrit altres companys.) Parlaren. ­Puigdemont s'havia d'investir abans d'acabar el mes. La situació no era fàcil. Ell en va inferir que hi havia un sector del PDeCAT contrari a Puigdemont? Sembla que sí. I allò ho havien de saber Rajoy i Sánchez, a qui no li agradà la reunió. Segons he llegit, per a Rubalcaba «l'Estat espanyol estava disposat a pagar el preu de no investir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat». Fins i tot, a costa de posar en perill el prestigi d'institucions polítiques i judicials... Si un sector dels independentistes no el volia, però tampoc no s'atrevia a apartar-lo, ja ho faria l'Estat espanyol donant-li l'empenta definitiva... Estat profund pur, ja ho veuen.