Són molt nombroses les persones que no entenen per què en un sistema parlamentari no es permet que els electors votin els membres dels governs, ja siguin locals, autonòmics o nacionals. De fet, quan introdueixen les seves paperetes a les urnes, la immensa majoria dels votants creu que està triant al seu alcalde o al seu president, error que continuen arrossegant legislatura rere legislatura. En els orígens del parlamentarisme, l'Executiu (d'aquí la seva denominació) era un mer braç executor del Legislatiu. La Cambra de Representants exercia el seu control sobre ell i la finalitat de les seves funcions, burocràtiques i administratives, consistia a portar a la pràctica les normes emanades dels parlaments. Per tant, ens situàvem davant d'un poder a l'ombra d'un altre poder en el qual el centre de gravetat del sistema descansava sobre l'assemblea. Per aquesta raó, allò rellevant era que els ciutadans participessin només en l'elecció dels membres parlamentaris.
És obvi que el panorama ha evolucionat. Ara el poder dels parlaments s'ha mediatitzat i el dels governs ha augmentat exponencialment, desvirtuant així les regles inicials del sistema parlamentari clàssic. Aquest citat centre de gravetat s'ha anat traslladant fins a situar-se cada vegada més a prop de l'Executiu, que ha engrandit les seves competències i facultats i s'ha convertit en el veritable motor polític de les democràcies. En l'actualitat, els governs poden dictar normes amb el mateix rang de llei que els parlaments, els pressupostos generals de l'Estat poden ser proposats únicament pels primers i els presidents s'han convertit en el càrrec per antonomàsia d'una democràcia.
No obstant això, aquesta evolució (en alguns casos, es podria millor parlar de mutació) no ha comportat la revisió de les tradicionals i arcaiques regles electorals, la caduca visió de les quals, en què el ciutadà s'ha de limitar a elegir els seus representants al Parlament sense participar en la designació dels membres dels executius, seguim heretant. Per als vetustos cànons del sistema parlamentari, el Govern continua personificant aquest mer braç executor de la Cambra de Representants, aquest cos burocràtic i administratiu controlat per i al servei de l'Assemblea. Aliè a l'enorme canvi produït en els últims segles, el parlamentarisme clàssic ens imposa un model electoral ancorat en un passat que ja no existeix.
A tot l'anterior s'ha d'afegir que, en determinats casos, el tradicional control del Legislatiu sobre l'Executiu s'ha caricaturitzat fins a l'extrem per culpa de l'anomenada «disciplina de partit», que imposa al diputat de torn obeir les ordres d'un líder que, des de la seu de la seva formació política, mou els fils impedint la independència que requereix tota tasca de control. En aquest sentit, s'ha acceptat com una situació normal -fins i tot desitjable i fins comprensible- que els diputats del partit que exerceix la tasca governamental no efectuïn cap vigilància ni supervisió sobre ella, sinó que, en atenció a les seves sigles, es limitin a defensar-la i aplaudir-la.
És una altra raó de pes per la qual, al meu parer, els sistemes parlamentaris presenten evidents signes de caducitat en diverses de les seves senyes d'identitat. No es tracta de comprovar que estan en crisi, ja que la crisi és global i afecta a tots els sistemes. Es tracta de reconèixer que el seu afany per encadenar-se a unes tradicions teòriques que ja ningú practica aprofundeix encara més en la desafecció, el desinterès i la desil·lusió de l'electorat davant semblant forma de fer política.
Perquè, després de la seva participació en les eleccions, la ciutadania assisteix entre perplexa i indignada al mercadeig de llocs i al repartiment de càrrecs cridats a configurar el que hauria de ser una veritable democràcia. Si tu em dones suport aquí, jo et dono suport allà. A tu et toquen tantes conselleries i a mi, la presidència. Per tal que no surti aquell, et cedeixo a tu l'alcaldia. Després, apareix aquest grup polític que, malgrat comptar amb el menor nombre de vots i escons, se sent facultat per orientar les polítiques durant els propers quatre anys i es frega les mans en redactar el seu llistat d'exigències. Mentrestant, els votants continuem marginats i atònits.
Crec fermament que ja ha arribat el moment de revisar i repensar el nostre model de govern. No és possible seguir impedint que els votants participin activament i directament en l'elecció dels òrgans de naturalesa política més rellevants d'una democràcia. I els governs ho són. Potser no ho fossin en els seus inicis, però aquesta època va passar i no tornarà mai. No obstant això, es dona la paradoxa que els propis encarregats de canviar les normes (és a dir, els partits polítics) es resisteixen a la més mínima modificació que els resti ni una mica de la seva quota de poder. I davant d'aquesta tessitura tan rebutjable cal, almenys, que la població sigui molt conscient que la democràcia del passat pretén imposar-se a la societat del present i del futur pels qui exerceixen el poder.
