Madrid es desfà del populisme i avança gràcies a la dreta, i Barcelona s'encalla en el mal menor d'Ada Colau per culpa de l'independentisme. Són els ciutadans, i no les administracions, que trien prosperitat o misèria. De tant prometre'ns una vida millor, l'independentisme només ha aconseguit paralitzar les institucions, espantar els inversors i desmoralitzar els emprenedors. Els únics que estan contents són els que encara creuen en l'absurdíssim «com pitjor, millor».
Madrid s'ha desempellegat del populisme de Carmena gràcies al fet que els madrilenys, de maneres molt diverses però a la fi amb encert, han votat prosperitat i ordre. Són ells, el conjunt dels madrilenys, els qui s'han assegurat un futur millor amb el seu sufragi; tal com som nosaltres, els barcelonins concretament i els catalans en general, els que ens hem condemnat a haver de triar entre una opció pèssima i l'altra encara pitjor per culpa de la interminable agonia del procés. I hem arribat a la tristesa extrema d'haver-nos quedat sense el bon alcalde que Ernest Maragall hauria pogut ser perquè en lloc d'explicar el seu interessant projecte de ciutat -aquest home entén Barcelona, i la té al cap- s'ha dedicat a desbarrar sobre repúbliques imaginàries i a fer promeses incendiàries, contràries a qualsevol idea de prosperitat i de llibertat, de manera que fins i tot Ada Colau ens ha acabat semblant una candidata més raonable.
El president Torra ha parlat de «pactes inacceptables» quan el que resulta inacceptable és tenir la política i les institucions segrestades en nom d'un projecte polític que ni tan sols és majoritari. També ha parlat de «casta» per referir-se a Manuel Valls i al seu entorn, quan la veritable casta, i caspa, que hi ha avui a Catalunya és l'exèrcit de mediocres i totalitaris què aquest independentisme ploramiques i tan intel·lectual ha posat en ondulació. És la mena de victimisme indecent, i mentider, que acabarà culpant l'Estat de l'endarreriment de Catalunya, quan són els catalans que més patriotes es reclamen els que prefereixen insistir en llur fracàs en lloc d'acceptar la realitat i mirar de tornar-la cada vegada més favorable, com sàviament ha sabut fer el PNB, i suposo que ningú no s'atreveix a discutir que de totes les maneres i en qualsevol àmbit ens han passat la mà per la cara.
En els propers mesos seran moltes les queixes i les indignacions que haurem d'escoltar, i la deplorable propaganda de la casta de peixateres i bromistes orgànics que la Generalitat té en nòmina amplificaran el discurs més autocomplaent i covard perquè és com una droga viure pensant que la culpa del que ens passa la tenen els altres: una droga que convé i molt als qui basen el seu atracament diari -econòmic, polític i moral- en què no pensem. No és Espanya, ets tu. Mira el que has fet.
Però no sortirem del circular tercermundisme en què vivim instal·lats fins que no siguem capaços d'entendre el mal que ens fem negant l'evidència, la destrossa que hem causat convertint Catalunya en la fulana de les nostres fantasies més perverses, i calcinant un present que ens era feliç i fèrtil a canvi d'una misèria profunda i estèril, que no només no du a la revolució de la independència, com els més embogits creuen, sinó al com pitjor, pijtor; i a la vergonyosa humiliació d'Ada Colau alcaldessa.
