18 de juny de 2019
18.06.2019
Diari de Girona

Valls no s'arruga

18.06.2019 | 06:00
Valls no s'arruga

Ho he manifestat en diverses ocasions: soc partidari d'una segona volta en les conteses electorals quan el candidat guanyador no assoleix la majoria absoluta. Fa pocs dies Joan Ridao, lletrat major del Parlament de Catalunya, i exdiputat d'ERC es posicionava en el mateix sentit.
Allò més democràtic a Barcelona hauria estat un duel Maragall-Colau. Però no ha estat possible i el guanyador de les eleccions s'haurà de conformar en ser el cap de l'oposició. A la nit electoral Ada Colau, enmig d'un munt de llàgrimes, semblava que s'acomiadava en felicitar el seu oponent. Tothom pensava que no hi hauria dubte i que Ernest Maragall seria el primer alcalde republicà d'aquests darrers temps.
Però jo penso que l'ombra de Miquel Iceta és molt allargada. En un dels episodis més tristos del Parlament de Catalu­nya les forces independentistes li van negar ser senador i d'aquesta manera s'avortà la possibilitat que el líder socialista fos una de les màximes autoritats de l'estat espa­nyol. Els socialistes volien tornar la pilota als republicans i Collboni començà a maquinar no només en favor d'un pacte amb els comuns, sinó perquè Manuel Valls oferís tres vots que permetessin la investidura de l'alcaldessa en funcions.
I l'ex-primer ministre no es va arrugar. Atorgà els tres vots a canvi de res. Sense parlar, sense negociació i amb l'única finalitat que Barcelona no tingués un alcalde independentista. Això pot agradar a uns i empipar uns altres, però ningú no pot discutir que Valls no és un home valent en les seves decisions i no s'arruga fàcilment.
No conec el personatge, però en poques setmanes ha marcat perfil propi. Amb tres vots ha demostrat una influència que Ciutadans fos incapaç de protagonitzar, malgrat guanyar unes eleccions catalanes. I això que personatges com Girauta –un català que ara és diputat per Toledo– l'ha criticat obertament. Per la seva banda, Arrimadas ha volgut ser molt més conciliadora.
I és que Manuel Valls –amb els seus defectes i virtuts– té un nivell molt per sobre dels actuals líders polítics no només de casa nostra, sinó de l'Estat espanyol. Ve de tornada i es troba en el màxim esplendor intel·lectual.
Jo soc dels que penso que l'ex-primer ministre francès és un animal polític en el bon sentit de la paraula. Però al país veí ja no tenia espai, per la qual cosa encetà una nova vida personal i política que el portà a Barcelona. Ha començat de zero, amb l'inicial suport de Rivera, però compte que ben aviat pot encetar una etapa que el porti a la candidatura a la Generalitat. El temps ho dirà.
De moment, amb uns resultats modestos ha estat decisiu perquè Colau sigui alcaldessa. Ha denunciat els pactes de Cs amb la ultradreta de Vox i s'ha enfrontat a l'independentisme sense cap mena de por. I quan ha estat titllat de casta li ha recordat a Forn que ell era d'un partit que es finançava amb el 3%.
Un polític d'aquesta mena va a la seva i no obeeix consignes de partit ràncies com les de Ciudadanos que en poc temps ha perdut aquella frescor que el portà a les institucions. No és d'estranyar que Rivera hagi trencat amb ell i ara vulgui refer el partit a l'Ajuntament de Barcelona. Per cert, des d'aquesta mateixa tribuna vaig dir que els liberals s'equivocaven quan donaren suport a Valls, perquè era un home que no obeiria les consignes que arribessin de Madrid. I així ha succeït. En el fons, però, Valls fa por perquè Rivera, Arrimadas i la seva colla són escolanets al costat de l'actual regidor de l'Ajuntament de Barcelona. No li arriben ni a la sola de la sabata.
Veurem què passa els propers dies, però tot fa pensar que ben aviat tindrem una nova força política a Catalunya amb un candidat potent que ni de bon tros ha dit la darrera paraula.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook