19 de juny de 2019
19.06.2019
Diari de Girona

Final de curs

19.06.2019 | 06:00
Final de curs

Poques coses t'evoquen la infantesa amb tanta força com un final de curs. Eren i són, l'arribada d'aquests dies previs a Sant Joan, la crònica d'una successió d'imminències: la laxitud del temps, l'alentiment de la vida quotidiana, l'eclosió d'olors inconfusibles. L'estiu, en definitiva, i aquella excitació resultant que perceps en el teu fill i que reconeixes com a pròpia. El final de curs està ple de sensacions que, per més gran que et facis, et recorden amb persistència com les vivies de petit. Dins de l'aula, tot adquiria un to més distès, com d'eufòria continguda, perquè et sabies superant una etapa. Cada dia era un compte enrere fins aquell divendres en què sorties per una porta que trigaries a veure de cara i que simbolitzava el salt cap a gairebé tres mesos de possibilitats infinites. Hi havia una primera estació, la revetlla, en què cada any t'atrevies amb un petard més fort i en què la majoria de vegades acabaves amb butllofes de dilatada curació. Després aquells dies eterns de piscina i platja, de caminar i jeure, de veure pel·lícules i reprendre llibres per gust i no per imperatiu acadèmic. Quedar amb algú sense posar límit horari, recorrent la vida en bicicleta per investigar misteris urbans que mai no acabaves de resoldre. Però curiosament, tot això, per més sublimat que ho tinguis, mai té aquella capacitat de fer-te nusos a la gola com el final de curs. Són uns nervis diferents, una emoció diferent. És com viure una ascensió sense importar el cim, perquè el cabdal no és el que passa sinó el que està a punt de passar. No va de culminar res, sinó de la certesa que arribarà. És la felicitat que es deriva del viatge i no del destí, perquè al capdavall l'estiu és ine­vitable (com Thanos) però els dies previs són la promesa d'un món construït a mida, la clau d'accés a una meravellosa incògnita. És en aquets trànsits quan la felicitat és més incontenible i més ge­nuï­na, i per aquest motiu encertem a evocar-la amb tanta nitidesa. Aquest relat té un clímax molt evident, en un context molt concret i a una hora molt concreta. El divendres, a la sortida de l'escola, en aquella caòtica coreografia de nenes i nens que duen les notes a la mà. Corren, salten. No necessàriament cap a tu, perquè és més una actitud simbòlica que resumeix moltes més coses. Darrere seu, amb un somriure entre alleugerit i emocionat, professores i professors s'acomiaden d'alumnes i, també, de la seva pròpia etapa. Perquè el final de curs ens interpel·la a totes i tots: és la metàfora dels nostres reinicis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook