Els plens d'investidura d'aquest cap de setmana mereixen una sèrie a Netflix. Probablement la trobaríem a l'apartat de comèdia dramàtica, perquè els fets viscuts farien riure si no fóssim conscients de la gravetat de la situació. A la plaça Sant Jaume, un bon grup de persones van intentar escenificar el ridícul més gran viscut a la ciutat, indignats perquè la democràcia funciona, exclamaven amb ràbia que qui havia de governar era la llista més votada. Si hagués de ser sempre així, l'organitzador oficial de la fira dels xampinyons estaria de dol, Quim Torra ara mateix seguiria escrivint articles contra les besties humanes espanyoles i la Inés Arrimadas seria la presidenta de Catalunya. Però realment el que aquesta gent volia, era que l'alcalde de Barcelona es dediqués exclusivament a fer procesisme i deixés de banda qualsevol tipus de projecte o política social, total ells no ho necessiten, tenen a en Xuli, un jove asiàtic, per fer el sopar i la casa a Cadaqués per passar els moments més baixos del any. Entre mig de tanta olor a Chanel, es podia veure un dels que forma la base intel·lectual del procesisme, en Mark Serra, que com a hobby, a part de pensar poc i posar pisos a Airbnb, té insultar a tot aquell que pensi diferent a ell.

Mentrestant, a Sant Cugat, la batalla era molt diferent. Com tots sabem, Sant Cugat és de les ciutats més pobres i oprimides de tot el món. Aquesta gent del Kurdistan són uns exagerats, que vinguin i veuran com de dur que és viure aquí. Fins i tot hi ha gent que quan els hi preguntes quelcom en català, et responen en castellà. Per no parlar de que el wifi no arriba bé a la Cerdanya. Un drama. A la sala de plens, la gent de Junts per Catalunya cridava 155 als d'ERC, i aquests els responien amb un «3%», semblava una classe de matemàtiques en comptes d'un ple d'investidura. Les senyores i els se­nyors rics de la ciutat es barallaven entre ells, uns contents per haver obtingut el poder i els altres amb por per haver-lo perdut. Res a veure amb l'independentisme, ni la democràcia. El procés és això, una fal·làcia explicada per uns que es creuen grans oradors i venuda amb la millor campanya de màrqueting de la història. Les mentides, al final cauen pel seu propi pes. A Ripoll, els feixistes del Front Nacional, juraven per les constitucions catalanes que regien al 1714 que posarien fi, des de l'Ajuntament de Ripoll, a segles d'ocupació colonial dels espanyols i francesos. Els meus amics de París, preocupats, em van prometre que escoltarien «L'estaca» sis cops seguits per demanar perdó pel mal fet fins ara.

D'altra banda, en plens menys surrealistes, el PP i Ciutadans continuen venent-se al dimoni de l'extrema dreta per quatre cadires. Tinc la sensació que la gent que està fent més mal tant a Espanya com a Catalunya són aquells que diuen estimar-la i que van plens de banderetes. No ens mereixem això. No ens mereixem que el debat polític estigui polaritzat, o ets dels meus o ets d'ells, un no pot estar en contra de que hi hagi gent a la presó i alhora afirmar sense cap mena de problema, que el procés -que no l'independentisme- està destrossant a poc a poc la convivència i l'imatge exterior de Catalunya. I si ho fas, ets un traïdor, un botifler o alguna d'aquestes tonteries que es diuen darrerament. No ens mereixem que, com ha quedat demostrat al judici, una mentida trenqui tots els ponts construïts fins ara. Com l'advocat Javier Melero, espero que entre tots, reconstruïm aquests ponts i fem d'Espanya un país on només ens discutim per en William Faulkner.