La pel·lícula de Billy Wilder «El apartamento» s'inicia amb el pla d'una oficina d'una companyia d'assegurances que va ser trucat fins a fer-la immensa i transmetre la menudesa de l'home comú en un espai alienant. Canviant de teclat, en el malson infantil que és «Els 5.000 dits del doctor T» ( Roy Rowland, 1953) desenes de nens penen tocant pianos correguts. Despertant a la realitat veiem les paoroses fotografies dels exàmens d'oposició a l'administració espanyola, que es produeixen des que s'ha reobert l'oferta pública d'ocupació, un premi per als que les treguin, un càstig mentre fan unes proves en desangelats pavellons d'exposicions i poliesportius, on l'acústica és aspra, l'ambient esgarrifa i convé anar amb tot fet de casa.
Organitzades amb geometria militar i simetria igualitària, semblen un efecte especial generat per ordinador ara que ja no hi ha pel·lícules amb moviments de masses, que les desfilades de la Plaça Roja han perdut presència mediàtica i que no hi ha demostracions sindicals de gimnàstica i folklore davant la seva excel·lència el Cap de l'Estat, al Santiago Bernabéu, als sons d'«Espanya cañí» interpretat per una representació de les bandes de música de les capitals espanyoles.
Els poliesportius tenen alguna cosa sinistre (fins i tot) quan no són escenaris d'activitats físiques i encaixen bé amb els exàmens d'oposició, competicions que acaben amb una llista de llocs ordenada ordinalment (valgui la redundància). Els poliesportius són per a esports o catàstrofes, per a esportistes o deportats i emparen desemparats de terratrèmols, incendis i inundacions. Els examinands coneixen primer el malson, el gènere de terror del son.
