20 de juny de 2019
20.06.2019
Diari de Girona

Franco ho sabia

19.06.2019 | 23:52
Franco ho sabia

Franco va començar la guerra per Andalusia i no per Cantàbria perquè sabia que comunistes i nacionalistes es matarien entre ells. Sabia que la veritable resistència la trobaria a Madrid. Això què vol dir? Doncs que sempre hem fet el mec.

La manera catalanista, és a dir, victimista, d'explicar-ho, és que la Guerra Civil va ser contra Catalunya, però els sublevats –sobretot Franco– eren massa intel·ligents per perdre tant de temps amb un poble covard que, en lloc de gestionar d'una manera estable la seva covardia, de tant en tant té unes boges pujades de sucre que el duen a plantejar uns insospitats, infundats, grotescos conflictes que ell és el primer que defuig.

Dissabte, veient com Xavier Trias i Elsa Artadi entraven a l'Ajuntament fent-se els herois de pa sucat amb oli vaig pensar que sense una abassegadora majoria de catalans –molt més real que la república que no existeix, idiota–, Franco no hauria governat 40 anys ni hauria mort en pau i al llit. També vaig pensar que el millor concert econòmic que hem tingut mai ha estat el que ell ens procurà. I que no només ens va anar molt bé, sinó que ens va semblar molt bé, i que com sempre hem fet al llarg de la nostra petita història, la cultura no fou la nostra resistència sinó la nostra hipocresia; i anar als recitals de Lluís Llach o Raimon era exactament la mateixa moda que ser ara independentista.

I els suposats antifranquistes de llavors són els independentistes d'ara, que van viure a cos de rei del que criticaven mentre tenien la barra de fer-se els soldadets corrent davant dels grisos o ara fent sanefes per les cursis manifestacions de l'ANC. No és que Espanya hagi derrotat Trias i Artadi, sinó que Trias i Artadi són essencialment la derrota, la causa i l'efecte de la derrota, i és la seva frivolitat, la seva inconsistència, la seva estupidíssima i deshonesta manera de ser independentista el que fa 4 anys va posar Barcelona en mans de Colau, tal com els burgesets de la Lliga acabaren a les cunetes de l'Arrabassada quan deixaren de fer de catalans covards –valgui la redundància– amb les seves empreses, tan valuoses, i les seves fulanes, tan cares; i jugaren a revolucionaris –valga'm Déu!– creient que la FAI i els seus criminals associats serien més catalanistes que comunistes. Franco ja sabia el 36 el que Artur Mas encara no havia après el 2015: i és que aquests deliris, a Catalunya, acaben amb un tret al cap, o si tens més sort, «a la paperera de la història».

I és clar, tota aquesta comèdia –perquè és només comèdia encara que l'independentisme la vulgui convertir en tragèdia per dissimular la seva incompetència– l'ha entesa perfectament Manuel Valls, acostumat a capejar la hipocresia francesa, potser la més grollera de totes; i en canvi no ha sabut ni ensumar-la Albert Rivera, genèticament convergent, que es creu més llest que els altres, com Artur Mas, i que com ell està calcinant el seu projecte al foc de la seva manca d'empatia i excés de vulgaritat. I mentre Valls, com Franco, ha llegit correctament la situació i ha donat l'alcaldia a Colau, pels mateixos i encertats motius que Franco va començar per Andalusia i no a Cantàbria; Rivera es perd expulsant-lo del partit i desdibuixa encara més el seu missatge a Catalunya, i a Espanya, que sembla ser només aquest: després de mi, el no-res.

I una vegada més, també, és a Madrid on s'ha decantat la batalla i la dreta ha retingut –i ampliat– el seu poder, fent de dic de contenció contra la barbàrie esquerrosa que ja s'havia fet la il·lusió d'entrar-nos fins a la cuina per robar-nos les joies. Mentre Barcelona es dessagna, i malmet el seu potencial i la seva força, Madrid remunta el vol. Mentre la història es repeteix a Catalunya en clau de misèria i de farsa, la història s'afirma a Madrid i es projecta a Espanya i a Europa, amb Torra des del racó renegant com un pastor sense ovelles. Amb incontinència de bolquer i infermera, amenaça amb concentracions, manifestacions i fins i tot una altra declaració d'independència, i a mi la veritat és que d'una banda em costa aguantar-me el riure i de l'altra em deprimeix veure a molts dels meus més estimats amics fent aquest ridícul.

Berga –perquè m'entenguin– va ser una festa per rebre Franco i fou amb el mateix sentiment amb què ara han fet alcaldessa aquesta noia de la CUP que es diu Montse Venturós. Veritat i hipocresia. Quan tenim l'ordre assegurat, l'excedent ens el rebentem en la disbauxa. Si Franco tornés per posar ordre, tornaria a ser aclamat amb la plaça de Sant Joan plena a vessar. I així successivament, circularment com en un carrussel.

Colau li ha fet la feina bruta a Espanya, i fins i tot ella, una pobra activista disfressada d'abella Maia, ha sabut defensar amb més dignitat i mala llet el que volia. Els independentistes, amb la seva infame indecència, han legitimat la resposta d'un Estat que ha acabat fent servir l'insecticida contra les mosques, per emprenyadores, encara que sabia que no picaven. De tota manera, no ha calgut malgastar gaire esprai, i de fet res no ha canviat ni en el fons ni en les formes, perquè mentre els advocats dels processats intentaven desmuntar l'evident frau que fou l'1 d'octubre, i la posterior declaració d'independència, els acusats, en l'ús de la seva última paraula, han tornat al carrussel per dir que ho tornaran a fer. I giren, giren els cavallets, com en una demència senil, però sent-ne conscients.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook