Envejo la Blanca Basiano. No imagino major elogi a un periodista que ser titllat de desagradable, pesat i borde (sic) per qualsevol dels que viuen del poder o a la seva ombra. Mai no he tingut la fortuna que m'ho diguin -en públic, que és el que compta, sospito que en privat alguna vegada-, per això en veure l' Elisenda Paluzié qualificant així la reportera d'Antena 3, vaig sentir una fiblada a l'estèrnum, que és el senyal que envia el cos i que es tradueix com «per què ella i no jo, per Déu?». Estarem tots d'acord que Elisenda Paluzié, presidenta de l'Associació Nacional Catalana del Rifle -o el que sigui que signifiqui ANC- no és absolutament ningú, un zero a l'esquerra en l'escala de la intel·lectualitat, de l'educació, de l'honradesa i del que sigui, però això és el que tenim a Catalunya en tots els lideratges, des del polític al ciutadà, passant per l'eclesiàstic i fins i tot pel militar si els Mossos no fossin civils. Ja voldria Blanca Basiano ser insultada per algú de cert pes, però companya, estàs a Catalunya i això és el que hi ha.

Si d'una cosa es pot vantar la Paluzié, només se l'ha d'escoltar cinc minuts per corroborar-ho, és de posseir una ignorància enciclopèdica, no hi ha tema de què no pugui dir burrades. Li surt de manera tan natural que un n'extreu la conclusió que és una qualitat innata, ningú arribaria a aquest domini de la ignorància només treballant-la. Amb aquest bagatge, era d'esperar que fos també ignorant pel que fa a la funció de la premsa, que no és altra que ser desagradable, pesada i borde. Especialment amb les persones que, com ella, viuen de l'engany perpetu, d'arramblar-se al poder i de donacions tan anònimes i secretes que ningú sap on van a parar, i que duri. És natural que, acostumada al tracte que reben, ella i el seu invent, de part dels mitjans públics -i dels untats amb diner públic-, acabés creient que la funció del periodisme és afirmar que l'ANC és alguna cosa més que una colla de vividors, que el covard expresident és un exiliat, que Presidentorra aprovaria 3r de primària i que ella és la més guapa del món, com si el periodisme fos el mirall de la madrastra de la Blancaneu, la Caputxeta o la Pocahontas, jo què sé qui era la fillastra. I és clar, quan ensopega amb una periodista i no amb una cortesana, troba que les preguntes són desagradables, pesades i bordes, i per extensió ho és també qui les fa. Doncs sí, i a molta honra.

També influeix en l'escassa percepció que té la Paluzié de la realitat, que en les rodes de premsa se les ha de tenir amb alguna gent -poca- que va a fer la seva feina. És a dir, gent que treballa. Això li ha de suposar un xoc important a qui no coneix el significat d'aquest verb.

-Trebaquè? Que ordinaris. Si volen fer diners, per què no organitzen manifestacions en favor del que sigui, venen samarretes cada 11 de Setembre, o noliegen busos per anar a passar un cap de setmana a Estrasburg el 2 de juliol?- es pregunta, sincerament sorpresa de saber que hi ha gent que es veu obligada a laborar de les coses més inversemblants, fins i tot de periodista.

I és així que entre ignorant, creure's investida d'un poder diví i viure allunyada de la realitat, quan pretén ferir a una periodista, la contraposa als mitjans públics (i privats subvencionats) catalans, situant-la d'aquesta manera en l'olimp de la professió.