Hi ha molta gent que creu que hi ha el cel i l'infern, fins i tot n'hi ha de més saberuts que saben que hi ha el purgatori, que és un lloc on uns individus fan un control de qualitat. Primer els trien no fos cas que tinguin malalties encomanadisses i en segon lloc en fan una avaluació. Podríem dir en termes marxistes que els fan l'autocrítica. En general, però, tothom creu que acabarà habitant el cel. El cel és un no espai i un no lloc que la gent se l'imagina -o almenys el pinten així els artistes- com estar entre els núvols o per sobre d'ells. Un bon cel seria aquell on hi ha molt cumulonimbus de diversos quilòmetres d'alçada i amb formes increïbles. Quedem meravellats en veure'ls. De fet és com un anunci de compreses. Però, és clar, a sota dels meganúvols el que hi ha és una tempesta. Bellesa per dalt infern per baix.

Jo, en canvi, començo a pensar que en realitat estem vivint ja en un infern de gent malvada. Hi ha uns poderosos que a més de fer tota mena de trampes per fer-se rics a més són sàdics. Volen treure les pensions als iaios, els sembla malament que s'augmenti l'SMI. Volen reduir la sanitat pública al no res i que aquells malalts pobres es morin perquè no es poden pagar els tractaments que els sanarien, com passa ara als EUA. Volen que els pobres no estudiïn i per si de cas alguns se'n surten augmenten exponencialment les taxes universitàries perquè mai puguin cursar una carrera. Al final només estudiaran els fills tontos dels rics. Però, a més, van empudegant el món amb tota mena de productes tòxics, l'aire amb tota mena de contaminacions, el mar i els rius convertint-los així en clavegueres on s'acaba la vida dels peixos, i finalment la terra emmetzinant-la amb el fracking, deixant terres contaminades a molta profunditat per tal que mai ningú pugui viure de forma sana. Aquesta gent, a més, no estima ni als seus fills ni als seus nets, els deixa un món molt pitjor de com se'l van trobar, però no els importa res, desprès d'ells el diluvi. Volen ser els més rics del cementiri.

En aquest món ja ningú no fuma, tothom té el mono. Camino per internet, no navego perquè em marejo. Caminar per internet tot el dia és una forma de creure que estàs al cel quan en realitat estàs a l'infern: que és un lloc ple de màquines ideades per discapacitats emocionals que intenten que tots ho siguem per tal que ells no destaquin. Els miserables es rodegen de miserables per semblar menys miserables.

Ja fa molt de temps alguna gent com Wiliam Morris ens va avisar que el progrés econòmic o tecnològic no necessàriament anava lligat al progrés de la humanitat. La descoberta de la bomba nuclear ens va demostrar que els homes mai havíem estat tant a prop de l'autodestrucció. I si va vam patir l'holocaust nuclear i no ho sabem? I si creiem que vivim quan en realitat som una ximple aplicació d'internet?