No acostumo a fer servir aquesta tribuna per escriure articles dedicats a l'actualitat política. Ho faig molt esporàdicament. Fa pocs dies vaig escriure un article titulat Sumes i restes ( Diari de Girona, 7/6/2019) en el qual intentava posar de manifest la realitat plural i diversa de les possibilitats de pactes municipals. Insistia en la idea que la llei estava feta justament per permetre majories alternatives en els casos de poblacions on la llista més votada no hagués assolit la majoria absoluta. Advertia de la possibilitat real de mostrar a través dels pactes locals, i en clau local, una geografia i una geometria variables sense fronteres de cap mena i sense línies vermelles ni cordons sanitaris. Escrit abans de la data de constitució dels nous consistoris sortits de les eleccions municipals del dia 26 de maig, aquell article tenia un caràcter autènticament premonitori. Veia a venir que el maniqueisme i el fariseisme de tots colors proferirien anatemes ideològics i sectaris sobre determinats pactes en funció exclusivament de les dèries, de les fílies i de les fòbies, de qui expressés el seu rebuig.
He de dir, però, que la realitat ha superat de molt les meves previsions i les meves advertències i que determinats episodis amb repercusió al carrer han demostrat un dèficit democràtic notable i una manca de maduresa política molt preocupant. La bronca intimidatòria ha mostrat un costat molt poc amable de la política. Tinc el convenciment que els casos més escandalosos són clarament excepcionals i que en la polarització que han demostrat no són una fotografia fiable de la societat catalana. Però algunes escenes viscudes al carrer, algunes contraposicions, apunten a un frontisme confrontat que queda molt lluny del desig d'una societat de concòrdia i de convivència.
Ara fa vuit mesos vaig escriure un llibre, Catalunya, mirall trencat (Pòrtic, 2018), on tractava d'analitzar la situació política i social de Catalunya i gosava formular algunes propostes per sortir del laberint. Quan va sortir aquest llibre en algun sector el títol no va agradar gens; alguns, els menys, es dolien del recurs massa fàcil a un títol rodoredià tot i que hi havia precedents anteriors; d'altres, però, la majoria, titllaven el títol d'exagerat i el consideraven d'un pessimisme excessiu. Afegien que un mirall trencat, encara que fos en poques peces, era difícil de reconstruir.
Però passats aquests vuit mesos el temps ha atorgat més força a aquell títol i, si en algun moment podia haver semblat exagerat, els episodis d'aquests darrers dies acrediten que el mirall ha estat triturat en molts bocins i que, com deia en el llibre, malgrat que en algun moment poguéssim pensar que ja havíem tocat fons, manteníem íntegres les possibilitats d'empitjorar. Estem pitjor que no estàvem.
En el meu llibre feia una diagnosi molt severa de la realitat catalana i establia diversos nivells de responsabilitat. Començava pels partits històrics d'àmbit espanyol; en primer lloc, el PP, per una actitud bel·ligerantment anticatalana (la recerca militant de la confrontació i la recollida de signatures), i darrere seu el PSOE, per la seva incapacitat de mantenir unes posicions pròpies que li haurien atorgat un paper d'àrbitre, de mediador, i li haurien permès reforçar el seu perfil en comptes del camí triat del seguidisme. En el cas del PSOE la por a perdre centralitat en mans del PP havia esdevingut letal. Establertes aquestes responsabilitats anava directament a les responsabilitats del sobiranisme, que hauria comès un error de càlcul i hauria demostrat una manca de planificació i una incapacitat manifesta d'analitzar la correlació de forces i de preveure les conseqüències d'algunes accions i decisions. Les estratègies al voltant del mandat de l'1 d'octubre haurien demostrat una confusió entre els desigs i la realitat i haurien transformat els desigs en una realitat virtual no sustentada en fets.
Fruit d'aquella anàlisi m'atrevia a fer dotze propostes: reconeixement de la violència policial el dia 1 d'octubre i excuses de l'Estat per un error tàctic que va tenir la greu conseqüència afegida de posar el cos dels Mossos d'Esquadra al peu dels cavalls quan és força evident que l'aproximació que van fer els Mossos de l'operatiu que calia per aquell dia era l'adequada; reconeixement per part del sobiranisme que l'1 d'octubre no va tenir les garanties d'un referèndum homologable; accions de l'estat per facilitar l'alliberament dels presos i per acabar amb la judicialització del procés; el sobiranisme renunciava a la via unilateral; restitució immediata per part de l'Estat de totes les competències a la Generalitat; pacte d'estabilitat a Catalunya per una legislatura normalitzada i ara afegeixo per la superació de la paràlisi provocada per la pròrroga pressupostària; acord bàsic entre els governs i els parlaments d'Espanya i de Catalunya per mantenir intacte el model educatiu, lingüístic, sanitari i de seguretat; restitució de l'Estatut de 2006 i recuperació de la seva integritat refrendada (superació de la Sentència de 2010); finançament acordat de la Generalitat; desplegament bilateral dels mecanismes de consulta a la ciutadania de Catalunya; mecanismes com els de la Llei de Claredat del Canadà i acord d'una consulta refrendària amb garanties i majories qualificades.
Alguns van desqualificar la proposta i es van aturar a mig camí per denunciar que es tractava d'una renúncia en tota regla i un «retorn a pantalles passades»; però no havien llegit que en l'horitzó final plantejava un acord per a un referèndum.
És igual. Estem pitjor, res no s'ha mogut en la direcció d'aquelles propostes, o d'algunes de similars que d'altres han fet, la trencadissa del mirall ha augmentat, alguns invents pal·liatius fets des del sobiranisme han fracassat obertament i ha passat el judici que està vist per a sentència. L'al·legat de l'advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, confirma algun dels diagnòstics més severs de la meva anàlisi a l'hora d'esbrinar què va passar i què no en els dies de setembre i octubre de 2017 i quin valor calia atribuir a determinades declaracions. La veritat és que constatar aquesta coincidència no és cap consol perquè és la confirmació d'un diagnòstic molt pessimista.
Mentrestant, però, què espera el Tribunal Suprem per deixar els presos en llibertat i acabar aquesta situació de presó preventiva injustificable? I què espera el Tribunal Suprem per deixar que els electes puguin exercir amb normalitat els seus drets a l'Ajuntament de Barcelona, a les Corts Generals (Congrés i Senat) i al Parlament Europeu? Què espera el Tribunal Suprem per deixar que Oriol Junqueras vagi a recollir la seva acreditació per prendre posessió de la seva acta de diputat del Parlament Europeu? Fins quan les accions judicials i polítiques, per acció o per omissió, seguiran alimentant el greuge insalvable? Quan el PSOE deixarà de tenir por de les dretes i començarà a posar les bases per a la reconstrucció d'un clima moral i polític que afavoreixi el diàleg?
I per acabar, què espera el sobiranisme, des de les seves diverses sensibilitats, per començar a pensar noves estratègies i abandonar les que no han donat resultat?
Fa pocs dies vaig participar a les Drassanes de Barcelona a l'acte organitzat per Òmnium Cultural al voltant del manifest del 80% i el dret a decidir. Després de diverses preguntes em va tocar intervenir per respondre a la pregunta «què caldria fer en cas de sentència condemnatòria»? I vaig dir que si s'havia arribat a aquest punt i havien fallat les respostes a totes les altres preguntes que ens formulava Òmnium potser havia arribat el moment d'emprendre un camí nou amb noves formulacions estratègiques i que, arribats a una sentència condemnatòria, no seria sobrer que algú, discretament, comencés a pensar seriosament en l'indult, malgrat que l'enteresa dels presos ho rebutgi d'entrada.
