Aquesta setmana s'han constituït els ajuntaments no sense sorpreses. Als pobles petits els pactes són més personals que ideològics i és difícil poder-los demanar coherència. Per contra, no queden exclosos de coherència els municipis més grans. Els comentaré el cas de Barcelona.

D'entrada diré que el moviment d'en Valls ha estat clar i coherent. Valls defensava un govern que no condicionés la ciutat al moviment independentista i ho ha aconseguit. I ho ha fet sense cobrar rèdits la qual cosa, al meu entendre, és exemple d'una política entesa com a manera d'aconseguir els objectius que consideres importants, passant per sobre dels personals i/o partidaris. És un moviment polític realista. Ha intentat també impedir els pactes amb Vox i aquí ha fracassat encara que també ha sigut clar. M'ha costat més entendre la reacció dels Comuns. Han acceptat els vots d'en Valls però mirant a un altre costat. L'esquerra natural a Catalunya és la de Comuns i socialistes i quan sigui possible, quan els d'ERC hagin passat el xarampió actual, també hi haurien de ser benvinguts. Però no veure que la posició adoptada per Valls és important de cara al futur és, com a mínim, miopia. En Valls ha possibilitat un govern d'esquerres, ha deixat Ciutadans amb una representació minsa a Barcelona i els ha desqualificat davant Europa pels pactes amb Vox. Crec que no és poc i s'ha de valorar de forma justa. Després del trencament amb Ciutadans serà interessant veure quin camí segueix el grup de Valls.

I parlaré dels Comuns perquè crec que han estat poc coherents en els seus pactes. A Barcelona han dit i repetit que el que volien era un pacte amb PSC i ERC i han acceptat un acord amb els socialistes i els vots de Valls per continuar tenint l'alcaldia i governar però fent cara de fàstic. En canvi, a Lleida han pactat amb ERC i PDeCAT sense fer escarafalls i deixant els socialistes (la força majoritària) fora del govern. Un observador atent es preguntarà, és més de dretes Valls que els exconvergents? Per què a Barcelona s'ha defensat fins al final un tripartit i no s'ha fet ni a Lleida ni a Tarragona? Si a Barcelona haguessin acceptat els vots d'en Valls de forma educada (no dic ni tan sols agraïda) m'hauria semblat bastant més acceptable. Però parlar com si ells fossin els grans paladins de l'esquerra i fer el que han fet a Lleida i Tarragona a cara descoberta, sense tapar-se el nas no sembla massa coherent. I ja que els parlo dels Comuns també diré que, si fossin «equidistants» (jo diria radicalment democràtics), tindrien l'oportunitat de fer un gest important que ajudaria a distensionar l'ambient de blocs que tenim instal·lats a Catalunya. Han penjat el llaç groc a la façana, no ho comparteixo però ho trobaria acceptable si anés acompanyat del reconeixement que els polítics empresonats no són presos polítics. Això seria coherent amb el plantejament d'estar en contra de la presó preventiva (molts la trobem excessiva) i a favor que Espanya és una democràcia homologable i que als dirigents polítics se'ls jutja pel que van fer, no per les seves idees. No són presos polítics i repetir-ho com han fet els Comuns és una mentida que haurien de rectificar. Si estiguessin presos per les seves idees independentistes, perquè no es jutja Torra, Torrent i els altres membres del govern actual que es declaren independentistes? L'actitud dels Comuns en aquest tema, sembla tenir més a veure amb un cert complex d'inferioritat davant els independentistes, que amb conviccions pròpies.

Potser els insults injustificables que va rebre l' Ada Colau a la plaça de St. Jaume, insults personals que desqualifiquen als que els van fer, poden fer reflexionar els Comuns. Durant la transició, vaig visitar amb Pallach el president Tarradellas a París. Al final de la visita es va dirigir als més joves (bastant innocents i neòfits políticament) i ens va dir que nosaltres estaríem preparats per la política. Estàvem en plena ofensiva del PSUC i els socialistes del PSC-Congrés contra Pallach i el PSC-Reagrupament i el president es referia que el fet de resistir els atacs (injustificats) feia que estiguéssim més preparats que altres perquè la política és molt dura. La Colau no és que no hagi rebut crítiques però, amb la seva ambigüitat, ha evitat enfrontar-se amb els independentistes que, avui per avui, van pel carrer com si fossin els amos. Ara sap com les gasten amb qui no es sotmet als seus dictats. El discurs d'en Maragall que creu que la seva veritat és «la veritat» i que està per sobre de l'interès de Barcelona i l'equanimitat n'és una mostra més i el situa a anys llum d'en Pasqual alcalde. Es tracta de deixar clar qui mana, a qui correspon el poder per principi (o per dret diví, mai se sap). En això Pujol i els ex-convergents foren els grans mestres.

A la Ser representants d'ERC deien que ells no compartien els insults de la plaça de St. Jaume, que eren casos aïllats. Potser és veritat, però he seguit TV3 (que va mostrar només els manifestants que cridaven i no els que estaven a favor) i no he vist actuacions semblants per part dels socialistes ni a Lleida ni a Tarragona on va passar el mateix en sentit contrari. Estaria bé reflexionar sobre la falta de respecte a l'adversari polític que demostren, trobar el perquè l'independentisme ha empès els seus fins a espectacles tan poc edificants com el de dissabte a la plaça de St. Jaume. Està a les antípodes de l'actuació dels socialistes i els seus votants que han mantingut un talant democràtic mentre els escridassaven i els pintaven les seves seus, mentre impedien el nomenament d' Iceta, o quan, democràticament, els expulsaven del govern d'ajuntaments on havien guanyat les eleccions.