La reelegida alcaldessa Marta Madrenas ens ha dit que està preparada per governar en minoria absoluta. Nou regidors de JxCat enfront de divuit, exactament el doble, que se situen en l'oposició. La mentida, com va dir Franz Kafka tot just va començar la Segona Guerra Mundial, s'ha convertit en un principi universal que inunda la totalitat de les coses fins a convertir-la en una veritat.

Madrenas amaga que durant un temps tingué el PSC com a company estable de govern fins que va rebre ordres de Barcelona de trencar amb els únics fiables del tot que tenia al consistori i a més, oculta interessadament que el mateix PSC i el PP varen salvar pressupostos i ordenances municipals per responsabilitat i en benefici del conjunt -i mai d'una part- de Girona. La sort que té és que faltar a la veritat no passa factura electoral. En això, i en altres facetes, com ara la d'agitadora social d'una República inexistent, s'ha convertit en una deixebla cum laude dels seus comandants en cap, el fugitiu Puigdemont i el vicari Torra.

He dit que mentir no passa factura electoral. Tenim a Trump a l'exterior i en tenim molts a l'interior del nostre propi país. Com en el joc de l'Oca, van de mentida en mentida fins a assolir la inconsciència dels electors per un idiotisme generalitzat i altament perillós en contra del qual la societat ha adoptat -amb excepcions- el paper d'estruç; és a dir, la no confrontació ideològica i el «ni piu».

És el cas de Girona i d'altres poblacions que acaten silenciosament -«no fos cas que...»- els enrevessats pactes postelectorals realitzats o aquells que, havent estat bandera de principis marxistes (de Groucho, per descomptat) en temps d'oposició i de batalla electoral, els deixen arraconats al traster com si de vulgars escombres es tractessin. Parlo aquí d'ERC i de Guanyem.

Aquestes dues opcions electorals, avui amb presència important a l'Ajuntament de Girona -deu regidories- , s'han fet un tip per aconseguir convèncer-nos de la necessitat, extraordinària i urgent, d'un canvi de govern municipal. Vull dir, de fer fora la suposada casta i caspa que envoltava i frenava els postconvergents de la sopa de lletres (el seu evolutiu nom) en la seva embogida fugida del maragallà 3% que també esquitxa Artur Mas i no pocs col·laboradors seus. Parlaren d'això, de la seva aposta per una nova primavera gironina, de fer dissabte a l'ajuntament -ull!, que en això encara no s'ha arribat al fons del pou de les aigües i d'altres carpetes- i, especialment, per constituir un «govern d'esquerres» que lluités per les persones i aparqués per una llarga temporada la ciutat d'actes i festeigs de tota mena que han construït els ara JxCat.

Però, tanmateix, arribada l'ocasió d'or -Guanyem, PSC i ERC sumen setze cadires al consistori, la majoria absoluta-, es dona «l'aliança improbable», com la té batejada Cristophe Guilluy, autor de No society: El fin de la classe media occidental, de la burgesia de dreta (ERC) i la burgesia d'esquerra (Guanyem), representativa de les «famílies» de la Girona de tota la vida que tan bé escenifica l'acudit del dentista. «No ens farem mal, oi?. I ara!, mai dels mais».

Tots ells han llegit - hom suposa- Paul Lafargue ( El dret a la mandra) i òbviament Bertrand Rusell ( Elogi de l'ociositat), els autors que adverteixen que el treball és una virtut que ha causat danys enormes. Aleshores, per què conformar un govern alternatiu i d'esquerres enfront de l'alcaldessa Madrenas si només ens portarà maldecaps? Sobretot quan la retòrica bocamolla, com diu en Pàmies, impedeix que es restauri el sentit de responsabilitat i el sentit de servei públic.

Mentre el PSC ha reiterat la seva disponibilitat per entrar en un govern que canviï el rumb de col·lisió que porta la ciutat, Guanyem i ERC han renegat de les seves promeses i han posat Girona en un equilibri inestable que no ens anuncia res de bo. Són uns tarambanes que han estafat als seus votants. Els que han nascut en el privilegi s'obliden ben aviat dels pobres i oprimits que diuen representar. Però aquí no passa res.