22 de juny de 2019
22.06.2019
Diari de Girona

La llum més noble

22.06.2019 | 01:26
La llum més noble

Preguntat sobre la mort, l'escriptor francès Léon Bloy va respondre que sentia una immensa curiositat. Davant d'aquesta mateixa qüestió, suscitada per la malaltia, el filòsof Gabriel Amengual contesta que el que ell sent és una immensa gratitud. Són paraules que només poden sorgir de la confiança, és a dir, d'una intimitat que s'adhereix com un do a la vida davant la realitat indefugible de la mort. «La vida mana –escriu l'autor mallorquí en el seu recent opuscle L'experiència de la malaltia-. ¿Sempre? ¡Sempre!». Hi ha alguna cosa colpidora en aquesta convicció que s'erigeix contra els fonaments de la raó, però no contra l'experiència humana. Es diria que la vida –la nostra vida– perdura perquè ni tan sols la mort pot destruir aquest do que és l'amor. «Estimo, per tant existeixo», ha afirmat un pensador contemporani tan perspicaç com el bisbe ortodox de Pèrgam Joan Zizioulas, subratllant el veritable rostre antropològic de l'ésser humà: la seva condició radical de fill i, per tant, de criatura necessitada, dependent –per així dir-ho– d'un amor anterior que ens forma i ens modela. «En la relació personal –explica Amengual– és evident que ningú es dona la vida a ell mateix, sinó que la rep; un es pot donar la mort, però no el naixement; és un do; el do primer i primari, el més bàsic, a partir del qual són possibles tots els altres dons, tot l'itinerari de fer-se i formar-se, tota la trajectòria vital, tot l'intercanvi de rebre i donar». Són paraules que ofereixen consol perquè il·luminen el sentit d'aquesta primacia sobre la mort: així com rebem, també vam lliurar i, en aquesta entrega, es preserva la nostra vida: en forma de record i de memòria, en forma d'amor i de generositat, en forma d'amistat i de gratitud. És una vida que persisteix perquè il·lumina els altres i no perquè es crea focus de si mateixa. Ningú, diríem, és llum de la seva pròpia existència.

L'altre gran centre d'aquest llibre sobre la malaltia i la mort és la carn. Walter Benjamin deia que precisament a través de les petites esquerdes de la realitat és per on penetra la llum. En aquest sentit, la carn reflecteix la nostra dignitat en un doble sentit de bellesa i de fragilitat. A través d'ella percebem el noble i el mesquí, el sublim i el vulgar, la força i la debilitat. En ella som vida i mort, però també gràcies a ella aprenem a transcendir-nos a nosaltres mateixos. «L'experiència –observa Amengual referint-se a la seva malaltia– fou de recolzar-me en els altres: la feblesa no s'aguanta sola, necessita l'acompanyament i l'ajuda, amabilitat i afecte». Necessita, per tant, de la gratuïtat que defineix l'home i ho justifica davant l'egoisme qui és incapaç de reconèixer al seu proïsme ni accepta el diferent. L'esperança humana es reafirma a partir d'aquesta experiència de la debilitat, d'aquesta certesa –gairebé metafísica– que ens assegura que no estem sols, sinó que, al costat de la carn –també la carn caiguda, trencada pel dolor i el sofriment– es troba el consol. I d'aquest consol sorgeix una nova realitat que transforma tant el que dona com a que rep. És la llum de l'amor que li nega a la mort el seu últim reducte. Aquesta és també la llum més noble de la vida, el sentiment més profund i pur de la humanitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook