Ningú recordava el 3% i el jutge Javier de la Mata ens ha rescatat a tots de l'oblit. Un escrit de 35 pàgines resumeix quin era el modus operandi de Convergència, les seves fundacions i les principals empreses del totxo, agafant cada un a l'altre allò que no sona sense fer-se mal. Les grans corporacions volien assegurar-se contractes milionaris i el partit, ser el millor finançat a Catalunya i estar entre els grans a Espanya. No era estrany que els convergents guanyessin eleccions, tinguessin una hegemonia mai vista als municipis i institucions i fossin decisius a Madrid. Aquesta era la situació quan Artur Mas va agafar les regnes de CDC, la mateixa que hi havia el dia que va fer el «pas al costat» forçat per la CUP. Ara tot és diferent. El PDeCAT està en plena travessia del desert i la com es digui plataforma de Carles Puigdemont té feinada a buscar els diners per pagar l'estada a Waterloo. La història del 3% es va acabar, no perquè els dirigents del partit volguessin fer net, sinó perquè la justícia va iniciar una investigació que ha destapat bona part del pastís. Curiosament, alguns dels anomenats «moderats» postconvergents ara volen que Mas sigui el salvador de l'opció política que els dos expresidents han derruït. Però Mas no serà el salvador per dues raons: no queda gaire res per salvar i, si hi hagués alguna cosa, no sabria fer-ho sense diners.
