En una illa de Copenhaguen s'alça el palau de Christianburg, que acull la seu del Parlament de Dinamarca, l'oficina del primer ministre, el Tribunal Suprem i la sala de recepcions del rei. El nom popular del complex és Borgen, i així es va titular una sèrie televisiva de ficció política centrada en la líder d'un partit imaginari en un entorn d'alta fragmentació i pactes indispensables. A Borgen els acords més inversemblants són possibles i les aliances «naturals» es trenquen fàcilment. Les traïcions són moneda de canvi, les ambicions personals fan avançar l'acció, i els partits són veritables nius de vespes, de manera que no hi ha dia sense punyalades; però els ganivets es claven amb discreció, sense cridòria i amb plena consciència que algun dia assassí i assassinat es necessitaran l'un a l'altre. Res de muntar l'espectacle i atiar odis irreconciliables. Els catalans també ens hem dotat a les urnes d'un mapa polític d'alta fragmentació que converteix els pactes en inevitables, però aquí s'acaben les semblances. La distància entre Dinamarca i Catalunya és la que separa Borgen de Santa Coloma de Farners. En lloc de punyalades discretes, tenim crits, insults, suspensió d'un ple municipal i canvi d'aliances abans de la represa al cap de nou hores. La germana de Quim Torra despenjant la foto oficial del seu germà del saló de sessions perquè no li agrada el que es disposava a votar el seu partit, i el mateix president trucant a tort i a dret per canviar el pacte de govern. No cal dir que l'afer ha sortit a tots els diaris, i que a Madrid han sucat pa amb la narració,.
Que les direccions dels partits ordenin a les agrupacions locals votar d'una manera determinada és la cosa més habitual del món. Aquí i arreu. Que algunes agrupacions es resisteixin a complir les ordres, i que això generi tensions, també és habitual. El problema del cas de Santa Coloma és la cridòria i l'espectacle. Denota una manca absoluta de respecte per les formes i una notable imprevisió, en aquest cas, del partit de Quim Torra, fruit dels seus problemes existencials. I convida a pensar en Salvador Espriu quan comparava la gent d'aquesta terra amb la d'un idealitzat «nord enllà». Encara que ens agradi pensar que som el nord del sud, el cert és que formem part de l'Europa meridional, i se'ns escapen rampells més inspirats per la rauxa que pel seny. Per sort, ens en cansem aviat.
