Recentment m'he plantejat reflexionar sobre les raons per les quals l'economia catalana té l'impuls que té. Aquesta setmana va ser una frase del president Quim Torra la que em va engegar la reflexió. Va dir que les vendes de les empreses catalanes fora de l'espai de Catalunya són de gairebé el 33% cap a Espanya i del 67% fora de l'Estat. El 1995 aquest repartiment era invers, del 63,5% i del 36,5%, respectivament. És a dir, li hem donat la volta al mercat. Això va ser perquè la crisi va fer perdre les vendes al mercat espanyol, que es va enfonsar, i va comportar una reacció a la recerca de mercats internacionals. Els empresaris catalans van descobrir les portes que obria l'exportació, i aquest camí es va acabar estabilitzant com a aposta empresarial consolidada.

Aquesta reacció mostra el grau de resiliència que té l'economia catalana, cosa que també ha demostrat durant la crisi de l'octubre de 2017 i la fugida de seus socials d'algunes empreses cap a Madrid. Acabo d'arribar d'una visita d'empresa a Pontevedra i he pogut observar la diferència d'industrialització entre les nostres comarques i les d'allà. «La gent es pensa que els diners es cullen d'un arbre», em va dir un enginyer, queixant-se del poc valor que dona la gent a la indústria i de la seva cultura de funcionari.

Tots sabem que la diferència rau en tenir o no cultura industrial. He explicat alguna vegada aquí que una de les diferències socials i econòmiques de Catalunya respecte altres territoris espanyols arrenca de la guerra de Remences, una autèntica revolució social que va passar al segle XV. L'alçament dels pagesos i dels artesans contra els senyors que controlaven les propietats del país és un dels pilars bàsics de la manera de ser emprenedora dels catalans. L'enfrontament es va resoldre amb la Sentència arbitral de Guadalupe el 1486. A partir d'aquell moment els pagesos eren propietaris de la terra que treballaven i els artesans podien prosperar sense ser ofegats per rendistes. Allò va suposar, doncs, la primera pedra d'un potencial de prosperitat molt gran: la gent podia tenir ambició a prosperar, era l'arribada de l'ascensor social.

Aquell temps, però, no era fàcil d'anar endavant. La pesta negra de 1348 fins a finals del segle XV havia deixat Catalunya sense gent. El cens de 1359 a Catalunya tenia 74.849 llars, mentre que al 1497 havia baixat fins a 52.877 llars, un 29% menys, afeblint l'economia, sense trobar gent que treballés al camp. Si les llars havien baixat un 29%, s'estima que la població havia baixat a la meitat. La baixada de la població va permetre als pagesos disposar de més i millors terres, augmentant així la productivitat. Les explotacions agràries es van fer més grans, cosa que es va potenciar amb la transmissió generacional de l'hereu únic. La guerra civil entre 1462 i 1472 va acabar d'enfonsar el país econòmicament. D'aquest pou Catalunya en va sortir amb la Sentència de Guadalupe, que feia possible que el treball dels pagesos i artesans fos per a la seva propietat, injectant il·lusió i ambició pel treball i per prosperar, i per l'arribada massiva de treballadors provinents de França. Va ser tal aquesta arribada de francesos que s'estima que a l'any 1625 la població s'hauria doblat respecte la de 1497, arribant a l'any 1717 a ser 127.000 llars.

Així, tots els desastres derivats de la pesta i de la guerra van quedar resolts per l'arribada d'occitans que marxaven d'una terra amb massa gent pels recursos que tenia i per guerres de religions. Els nouvinguts van aportar braços joves que van augmentar la producció agrària, però també la construcció de cases i altres feines artesanals, alhora que es van casar amb les filles natives de Catalunya. Va canviar tant la manera de fer de Catalu­nya, que va passar de ser un país catalogat amb el tòpic de poc treballador, com Sicília o Nàpols, a ser titllat de molt treballador. El mestissatge amb francesos va arribar a ser fins el 23% entre els anys 1576 i el 1625 a Barcelona. A Girona mateix, entre aquestes dates, més de la meitat dels paletes i picapedrers eren francesos. També va ser important l'arribada d'artesans que aportaren nous coneixements i noves tècniques, per exemple en l'elaboració de feltres i mantes.

Per tant, no n'hi va haver prou amb fer possible l'ascensor social amb la sentència de Guadalupe que possibilitava a la gent prosperar amb l'esforç del seu treball; va fer falta l'arribada d'emigrants perquè l'ascensor s'omplís de gent i funcionés cap amunt.

Aquesta situació d'augment de la demanda i de la producció de l'economia catalana es va veure afavorida primer per l'impuls exportador amb l'eix de la plata entre Barcelona i Gènova al 1575 que es va veure frenat per la crisi italiana del 1621. No va ser fins el 1672, quan França i Holanda van entrar en guerra, que Catalunya va començar a exportar vi i aiguardent a Holanda, obrint el mercat de l'Atlàntic a tots els productes, una autèntica globalització. Aquesta obertura a l'exterior va enfortir l'economia catalana passant per sobre dels problemes polítics derivats del 1714, arribant en perfectes condicions per entrar en la primera revolució industrial, feina que va durar tot el segle XVIII i que ens ha portat fins ara.

Així és com arreu d'Espanya i Europa ens coneixen als catalans, com a «aquells que fan coses», que va dir Mariano Rajoy, en una interiorització que ells no en fan. La nostra força és el treball i la indústria, fet que explica la raó per la qual la crisi d'octubre de 2017 no ha afectat l'economia. Com voleu que pateixi amb una exportació del 66% i creixent? Es té resiliència perquè hi ha ambició de millorar.