La política catalana és un quadrat dividit per dues línies perpendiculars. Una separa la dreta de l'esquerra i l'altra, els independentistes dels que no ho són. D'aquesta manera es dibuixen quatre sectors, i en cada un hi ha extremistes i moderats. A les cantonades s'acumula la radicalitat, i entorn del punt on s'encreuen les divisòries s'apleguen els respectius centristes, entre els quals la negociació i el pacte són menys difícils.

Tradicionalment ha estat una bona estratègia situar-se al mig del tauler i atraure els moderats de tots els quadrants. És el que feia el pujolisme, que tenia votants de dretes i d'esquerres, sobiranistes i autonomistes. Però mentre la línia entre dreta i esquerra es desdibuixava, l'altra divisòria s'ha tornat impermeable, fortificada per la dinàmica i les conseqüències del procés. De primer, per l'imperatiu de definir-se sobre la independència, i tot seguit, per la duríssima reacció de l'Estat. A més a més, aquesta muralla ha condicionat l'altre eix, de manera que el debat entre dretes i esquerres s'omple de referències a la qüestió nacional i a la repressió.

Una política madura, conscient dels límits de la realitat, hauria de permetre que en temes diferents afloressin majories diferents. Electes de dretes i d'esquerres col·laborant per la defensa del projecte nacional que els uneix, i al cap d'una estona, reorganitzar les colles perquè polítics d'un i altre signe nacional s'ajuntin en funció dels diferents models de societat o de governança. Això hauria de ser possible amb normalitat a les institucions mentre duri el sistema electoral que les converteix en els mosaics multipartidistes que són avui.

En aquesta flexibilitat madura i pragmàtica cal tenir presents les competències de cada institució. Des dels ajuntaments es poden fer manifestos per la independència o penjar llaços grocs a la façana, però no gran cosa més; la Generalitat té molts més recursos per dur a terme una acció orientada a l'exercici de la sobirania. Per això no ens hauria de sorprendre que partits enfrontats al Parlament de Catalunya es posin d'acord per governar determinats consistoris. I, amb maduresa, una majoria de govern basada en el projecte de ciutat no hauria de ser obstacle perquè una majoria diferent aprovés pronunciaments sobre el fet nacional, si no destorben l'aplicació del programa que sustenta el pacte.

Potser és demanar massa pragmatisme en aquests temps d'integrismes perseguidors d'heretgies.