Tots els camins condueixen al Nohosé. El Nohosé és un país amb milions d'habitants als quals els agradaria fer les coses bé, encara que ignoren com. Com reciclar, com evitar els aliments processats, com opinar de política o de religió, com educar els fills, com tractar els avis, com baixar un arxiu de veu a l'escriptori, com obrir una ostra, com conduir-se en un còctel, com aprimar-se, com arribar a final de mes, com fer un sofregit, un currículum, com demanar hora per internet al metge, com actualitzar el navegador de l'automòbil, com trobar aquest llibre que li canvia a un la vida, com llegir el rebut de la llum, com posar una esquela al diari, com dirigir-se a un policia, com renovar-se el carnet d'identitat, com triomfar a la vida.
Ja sabem que ser nen consisteix bàsicament a no entendre i, fer-se adult, a veure que has entès. No entenem res, però afirmem amb el cap, com dient que està tot tan clar com l'aigua. Com l'aigua que porto en aquesta ampolla de plàstic de la qual no sé com desfer-me'n després sense provocar un dany irreversible al medi ambient, sense que un dia se l'empassi un dofí a l'oceà i mori per asfixia, com quan a nosaltres se'ns travessa l'os d'un pollastre a la gola. Què fer amb l'ampolla al mig del carrer? Hi ha papereres a les cantonades, però no indiquen si són per a plàstics o per a residus orgànics. Li va la vida en això a un cetaci, a un mamífer com jo.
Visc instal·lat en el Nohosé. No sabia a qui votar en les últimes eleccions i encara no sé si vaig votar als qui hauria d'haver-ho fet. El Nohosé té alguna cosa de llimbs, on no hi ha alegria ni tristesa, ja que tu mateix ets incapaç de descriure l'estat d'ànim en què et trobes.
- Com estàs?
- No ho sé.
- Home, com no ho sabràs.
- Bé, crec que estic bé, però no sé si ho hauria d'estar tenint en compte com està tot al meu voltant.
Nohosé és un territori gairebé físic en el qual cada dia coincideixes amb més gent que no sap com hem arribat a aquesta situació.
