23 de juny de 2019
23.06.2019
Diari de Girona

FOCS I REVETLLES

23.06.2019 | 06:00
FOCS I REVETLLES

En aquells temps en què hi havia moltes menys distraccions que ara, les vigílies de Sant Joan i de Sant Pere eren esperades amb fruïció per la mainada, que amb una antelació de moltes setmanes preparava la foguera que es faria en molts indrets de la ciutat. Podíem veure com grups de tres o quatre nois anaven de casa en casa repetint la pregunta: «No hi ha res pel foc de Sant Joan?». Tant s'acontentaven si els donaven qualsevol moble en desús, uns caixons inservibles o uns trossos de fusta. Tot serviria per engrandir la foguera, i tot seria útil per cremar. Si no tenien altra cosa per donar, també acceptaven unes monedes, que sempre eren de coure. Cinc o deu cèntims, o com a màxima generositat un ral foradat, que eren vint-i-cinc cèntims. No en totes les cases eren rebuts de la mateixa manera. A uns els era grat desprendre's d'algun moble atrotinat que els feia més nosa que servei. Una cadira coixa, o amb el seient foradat. El bressol que havia servit per a un nen que ara ja estava a punt de ser quintat. Una sèrie de coses que ja es deia que no servien per altra cosa que per cremar en la foguera de Sant Joan. Si en moltes cases aquells peticionaris eren ben rebuts i se'ls agraïa que els deslliuressin d'unes andròmines que feien més nosa que servei, també es trobaven amb algun sorrut que els rebés amb poca simpatia. Es podien trobar amb algú que no tenia cap moble vell, ni els volia donar cap cèntim per comprar petards; però que els donaria de bon grat una pesseta per tal que deixessin de fer el foc. Per ell el foc que es cremava prop del seu domicili representava passar una nit d'insomni. Fet i fet, amb insistència i suportant amb resignació l'exabrupte d'algun malhumorat, quan s'anava acostant la nit màgica s'havia pogut recollir el que faria falta per endegar una bona foguera i disparar sorollosos coets, petards i mixtos garibaldis.
No sempre resultava fàcil guardar fins al dia de la crema tot el que s'havia recollit. Si es tractava d'una foguera situada en una plaça del nucli urbà era qüestió de trobar algú que disposés d'un magatzem, un pati o qualsevol espai i que estigués disposat a col·laborar. Si el material recollit anava destinat a un foc en la llera de l'Onyar o en una zona marginal del centre urbà, com podia ser en les Pedreres la cosa resultava més fàcil. Alguna vegada s'havien produït accidents que ho espatllaven tot. Una riuada en aquelles dates de l'any no era previsible, però tampoc era impossible que es pogués produir. També la frustració podia ser deguda a la rivalitat de grups de carrer. Això alguna vegada havia passat. Quan amb entusiasme i molta dedicació un grup de nois havien recollit el suficient per fer una monumental foguera, uns altres més grans i una mica poca-soltes que havien observat on es guardava tot aquell material hi anaven de nit i hi calaven foc. Malbaratant tota la feina que els altres havien fet.
Si tot anava bé i no ho espatllava un ruixat inoportú, a entrada de fosc del dia vint-i-tres, s'encenien els focs. L'època a què em refereixo, que serien els darrers anys vint i els primers trenta del segle passat, l'hora oficial que s'anomenava d'estiu, només anava avançada en una hora a la solar. Per tant enfosquia una hora abans del que ho fa ara. Una rere l'altra s'anaven encenent les fogueres en els llocs de costum. Les que se situaven en la llera del riu eren les que ocasionaven menys problemes i que molestaven menys. Hi havia molt d'espai lliure, no afectava edificis ni instal·lacions elèctriques, ni interferia el trànsit de vehicles. També facilitava poder observar l'espectacle des de la barana dels ponts o dels carrers del Carme, Rambla Verdaguer i Pi i Margall o del passeig Canalejas. Des de molts llocs de la ciutat eren visibles diversos focs que se situaven en alguns espais de les Pedreres, zona aleshores mínimament habitada. El que recordo més era el foc que se situava davant de casa, en l'antiga plaça del Mercadal. Era un recinte bastant reduït i les flames es reflectien en les cases fent pujar considerablement la temperatura, que en aquelles diades ja sol ser una mica pujada. En el centre de la foguera s'aixecava el que en podríem anomenar pal de paller, el qual es rematava amb algun objecte curiós, com podia ser una galleda foradada, o un d'aquells recipients que es trobaven sota els llits i que ara ja fa temps que no s'estilen.
Quan tot aquell fustam s'havia consumit en gran part, i la foguera havia disminuït en volum, els més atrevits gaudien saltant sobre les brases. El constant espetec de petards i coets donava una notòria sonoritat a l'espectacle.
Al cap de pocs dies s'escau la festa de Sant Pere i tornaven també les fogueres, potser amb una mica menys de participació que en la nit de Sant Joan, però també tenien el seu relleu. En el calendari eclesiàstic la solemnitat de sant Pere té més importància que la de sant Joan, però en l'àmbit popular és al revés. Sempre el dia de Sant Pere havia estat festiu, mentre jo puc recordar quan Sant Joan era dia de treball, i en els calendaris constava «abans festa». En la darrera reforma de les festivitats a celebrar, amb inactivitat laboral, la solemnitat de Sant Pere ha passat a ser dia laboral, mentre que Sant Joan es considera festiu. Com tantes altres coses que en la vida moderna no hi encaixen, ja fa una colla d'anys que aquelles fogueres del centre urbà, de la llera del riu o de les Pedreres han passat a ser un record històric. Però en canvi es manté ben viva l'arribada a la ciutat de la flama del Canigó. Una tradició que ha arrelat profundament. I es manté també l'espetec de coets i petards, en la vigília de Sant Joan; però no en la de Sant Pere.
A més de les tradicionals fogueres se celebraven, i se celebren, les revetlles, que prengueren un fort impuls quan pels primers anys trenta s'inaugurà la piscina municipal, en el camp de Mart de la Devesa. La revetlla de la Piscina tenia un caràcter popular i una assistència multitudinària. Mentre la que se celebrava en els jardins del Casino del carrer de l'Albereda tenia un caràcter més distingit i una assistència més restringida.
Fogueres i revetlles de Sant Joan marcaven l'inici de l'estiu i inauguraven el seguit de festes dels diversos barris de la ciutat, amb sardanes i balls en places i carrers i processons amb la imatge del titular de cada barriada. Celebracions que duraven fins al mes d'octubre i es tancaven amb les Fires de Sant Narcís. Ara moltes d'aquelles festes de carrer han desaparegut; mentre que les Fires han adquirit un major relleu. I s'ha afegit a l'activitat festiva de la ciutat la setmana Girona, Temps de flors, que el mes de maig omple la ciutat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit