Fa uns dies, 10 i 11 de juny, al territori alemany de Wiesbaden es van fer uns actes commemoratius multitudinaris -amb unes 45.000 persones assistents- amb motiu del 70è aniversari del Berliner Luftbrücke, conegut en anglès com a Berlin Airlift i en la nostra llengua com a Pont Aeri de Berlín.

Les commemoracions i celebracions tenen la seva raó de ser: es recorda aquell pont aeri establert per les forces aèries aliades tres anys després del final de la Segona Guerra Mundial per tal d'evitar l'asfíxia de la població de Berlín Oest després del bloqueig que va ordenar establir el dirigent de l'URSS Joseph Stalin. El bloqueig, per terra i aigua, va ser una reacció ferma davant la unificació de les tres zones aliades i la introducció del Marc alemany occidental com a moneda. Oficialment va durar des del 2o o 21 -la data no està clara- d'abril del 1948 fins al 12 de maig del 1949, però els aliats van continuar realitzant vols fins al 30 de setembre del 1949.

Va ser una fita històrica: el pont aeri humanitari més nombrós que mai hi ha hagut, en una operació postbèl·lica decisiva per a la supervivència dels 2,2 milions d'habitants de la zona occidental i, com és obvi, també per a la història de l'aviació.

En aquella operació van prendre part tripulacions nord-americanes, britàniques -i canadenques, australianes, neozelandeses i sud-africanes- i també franceses, tot i que en una quantitat gairebé simbòlica. Van perdre la vida 72 pilots entre els del Regne Unit i dels Estats Units, i 13 ciutadans alemanys. Una part significativa d'ells en un xoc contra un avió rus que feia acrobàcies.

En els tres aeròdroms de les zones controlades pels EUA, Regne Unit i França van aterrar uns 278.000 vols d'avions de càrrega en els quals es van transportar a Berlín Oest medicines, aliments i carbó, principalment, i es van evacuar persones malaltes i menors d'edat.

Dels pilots que van sobreviure, un d'ells, Gail Halvorsen ha complert 98 d'edat i ha estat les últimes setmanes a diferents actes que han tingut lloc a Tempelhof i Wiesbaden. Setanta anys enrere, aquest pilot es va fer popular perquè va tenir la iniciativa de descarregar sobre la zona occidental en vols gairebé rasants caramels i llaminadures en mocadors que feien de paracaigudes, per la qual cosa es va posar de moda l'expressió Rosinenbomber entre els alemanys i Candy bombers entre els de parla anglesa. Poc temps després el cap dels aviadors nord-americans va ordenar que ho fessin també els altres pilots.

Des de l'enfocament estrictament aeronàutic aquell prodigi va consistir en tres corredors aeris: dos d'anada, amb subministraments, i un de tornada amb persones. Uns corredors en els quals van arribar a volar cinc avions alhora a diferents nivells d'altitud.

Els aeròdroms d'origen i retorn eren el de Frankfurt i la base militar de Cella, sota control de la RAF britànica. I els de destinació Tempelhof, en el sector nord-americà, que va ser el més utilitzat i en el qual cada tres minuts operava un avió, Gatow en la zona britànica i Tegel en la zona francesa. En els dos últims es van haver d'ampliar les pistes per poder fer les operacions.