Com un àngel caigut però caigut dempeus he anat a parar al sud de la ciutat, entre Colom i el Maremagnum, passejant per l'ombra i sense haver begut gens, en aquest temps meu de dieta i contenció, que té més d'introspecció que de penitència. Si a la zona alta tot el que tenim es menysprea, i els que s'ho estimen no ho defensen, i els que volen fer la revolució fan com si no ho tinguéssim, i com si no en gaudissin; el mar del sud és viu de nervi i d'afany, i sap que el sopar és negociable, si és que n'hi ha.
En els venedors fraudulents, en els cambrers dels bars o en els conductors de bicicletes amb tendals que s'ofereixen a passejar-te, hi ha la vitalitat que fa que el món sigui món, la bellesa de la supervivència, documental de feres profundament humà. És el propòsit de Déu realitzat, de vegades brut, de vegades mesquí, de vegades tràgic, però sempre commogut de sinceritat i d'emergència. Són els instints despullats d'artifici, previs a la idea, daines negres de cos esvelt, com esculpit per un Miquel Àngel rebel, sempre a punt d'arrencar a córrer si arriba la policia, que d'altra banda mai no arriba.
Entre l'independentisme que no vol pagar el preu de la trencadissa i l'Espanya catalana que no compareix per consolidar la seva victòria i projectar-la, la Barcelona assentada empal·lideix de deixadesa i mediocritat, d'un debat que els dos bàndols han tornat estèril i no ho era, i tot és retòric com un somni que vol morir i la mandra no el deixa. Al mar del sud hi ha carteristes, sensació de límit, el perill elèctric de tornar a viure. A la Barcelona sòbria no s'hi veuen els lladres però és perquè érem nosaltres i ja ens ho hem robat tot, i el perill no s'hi intueix però no estem més segurs sinó més tristos, perquè som dementors i ens hem xuclat la vida, esborrant-nos potser per sempre l'alegria.
Pertanyo a la Barcelona mig morta, i d'aquesta mitja morta n'he fet la meva rutina, el sotabosc dels meus articles, el meu sentit, el meu ritme. No la canviaria per més vida, però estem perdent. El sud em torbaria, però el meu barri fa anys que no fa res per merèixer la sort que té, i viu d'esma, i quan vius d'esma només rellisques.
Aquí vora el mar, els comerços són tots oberts i és diumenge, i el poc que cadascú té és ben bé que s'ho ha guanyat. No hi ha drets ni seguretats. Les fronteres són primes, les mirades equívoques, tot t'amenaça i et convida, i és emocionant i sensual també el risc d'anar a parar al lloc més inoportú en el moment més inadequat. Però encara Déu tira els daus i la mort passa a la vora del moment més brillant. Una brisa fresca bressola la tarda, just abans del glop d'aire africà que diuen que dimarts arribarà.
Em noto el cos més lleuger, la pell més suau, i el brogit i els colors més vius em distreuen dels meus pensaments redundants. El moment em tiba més pel seu tacte, per la seva olor, per la meva petita part que encara roman salvatge, que per la necessitat d'entendre'l i de tenir-lo controlat. Com un fill pròdig que tornés a la seva naturalitat, així m'he confós amb el paisatge, sentint-me molt poc important, feliç de la meva insignificança. Soc incapaç de recordar si alguna vegada vaig viure sense que el meu jo intimidés el que em passava, deixant que fluís sense voler-ho sotmetre a la meva voluntat.
Torno a La Civilització i a mesura que m'allunyo del sud selvàtic em sento més a casa, però també més pesat, menys lliure, com si em tornessin a ser limitades la quantitat de coses que poden passar-me i el raig de llum que podria ferir-me o salvar-me. Potser ha estat només un estat d'ànim, una concessió estiuenca, un moment d'inconsistència. Potser d'aquí a uns dies llegiré aquest article i pensaré que em vaig tornar boig durant algunes hores. Però avui, aquí, tot just arribat a la Diagonal, sento encara una brisa molt lleu, i un impuls de tot, i una fera famolenca, letal, veloç, que trenca el paisatge d'un sol cop, i que podria ser perfectament jo.
