En un capítol recent de la sèrie Big Little Lies, una de les que més i millor visibilitza els conflictes de la dona i el pes de les aparences a les societats modernes, es posava en evidència que els homes que envolten les protagonistes formen una mena de club d'empanats que, per acció o omissió, demostren tenir un preocupant problema d'empatia. N'hi ha un que s'assabenta, un any després, d'una aventura amorosa de la seva dona, en gran mesura com a conseqüència de la seva concepció inerta i desganada de la relació; un altre es fon la fortuna familiar amb una inversió que resulta ser fraudulenta i només diu la veritat quan s'adona que l'han enxampat; i un tercer que, frustrat perquè no entén l'actitud distant i trista de la seva parella, no se li acut altra cosa que trucar la sogra perquè intercedeixi entre ells. Són exemple de ficció d'una realitat que ens toca a totes i tots de prop: aquesta gent que tens al voltant però que tenen un problema de percepció tan sever que no encerten a entendre les emocions alienes. És un tipus de persona que va tard en les reaccions als esdeveniments, que els has de verbalitzar sentiments perquè comprenguin que existeixen i que t'acaben fent la sensació que viuen en una bombolla imaginària en què res té una veritable transcendència. Són persones, i la veritat és que majoritàriament homes, que semblen haver vingut al món a contemplar-lo per una finestra, perquè mai acaben de formar part del paisatge. Hi són, però no acaben de participar; a vegades opinen, però no acaben de dir res. Si és gent que està de pas o tenen un paper circumstancial a la teva vida, cap problema: se'ls diu adeu i fi de la història. El problema ve quan són personatges que juguen un paper molt preponderant per vincles de sang, perquè hi has de treballar amb regularitat, o són parelles de persones amb qui tens una relació de confiança. N'hi ha de molts tipus, però hi ha dues accepcions molt generalitzades: un és el que està als núvols, involuntàriament o no, això que dèiem que es miren la realitat des d'un desconcertant desinterès que només s'explica per algun tipus d'avaria congènita; l'altre és aquell que no s'assabenta de res del que passa al seu entorn afectiu perquè l'únic que deu centrar els seus pensaments és ell mateix. És aquell, en resum, que mai et pregunta com estàs però sempre et diu com està ell. En qualsevol dels casos, la conclusió és la mateixa: hi ha molta gent, massa gent, que veu aquest món com una parcel·la individual i no col·lectiva.
