26 de juny de 2019
26.06.2019
Diari de Girona

Tots socialdemòcrates

26.06.2019 | 06:00
Tots socialdemòcrates

Temen els més aprensius que el pròxim govern cooperatiu de Pedro Sánchez recolzat per Pablo Iglesias sigui un desgavell de despesa i desquadrament dels comptes públics, però no hi ha per què. Les diferències entre socialdemòcrates i conservadors –que fins i tot governen junts a Alemanya– són prou tènues com perquè costi adonar-se'n que s'ha produït un canvi en el pont de comandament de qualsevol dels socis de la Unió.
Probablement es notarà una mica més la mudança quan la veritable governant d'Europa, Angela Merkel, deixi el càrrec a una col·lega que és, segons diuen, encara més estricta que ella. Per començar, es diu ni més ni menys que Kramp-Karrenbauer, el que potser és tota una declaració onomàstica de principis. Però la veritat és que res canviarà en el substancial: ni aquí, ni –per descomptat– a Berlín.
El mateix Sánchez, president autonòmic d'Espanya, porta un any governant amb el programa econòmic del seu antecessor, Mariano Rajoy; i no sembla que s'hagi sentit particularment incòmode amb aquesta herència.
Ben al contrari, l'economia ha seguit creixent amb robustesa; els turistes arriben per milions, com de costum; i com a molt es troba a faltar un més equitatiu repartiment dels beneficis de l'empresa Espanya, ara que la crisi ha quedat enrere. Els treballadors que van pagar els plats trencats de la primera Gran Recessió d'aquest mil·lenni aspiren, no sense raó, a gaudir la part que els correspon de la petita bonança.
Aquesta és precisament la feina de la socialdemocràcia, corrent ideològic que està morint d'èxit a tot el continent amb la notable excepció d'Espanya i, sobretot, Portugal. De la resta d'Europa n'ha anat desapareixent en els últims anys per la fàcil raó que tots els països de la UE són ja socialdemòcrates, tot i que els governin polítics conservadors.
Gairebé tot el que figurava en els programes de la socialdemocràcia ha estat implantat a les nacions europees i fins i tot al Canadà, que ve caient per la part d'Amèrica del Nord veïna a Trump. Hi ha matisos entre uns i altres països, és clar; però la sanitat pública, les assegurances d'atur, les pensions i els subsidis a desfavorits són moneda comuna en aquests confortables territoris del Primer Món.
Oferir socialdemocràcia als ja socialdemocratitzats és una obstinació tan inútil com la de vendre gel als esquimals; el que potser expliqui la progressiva decadència dels partits que s'acullen a aquesta denominació d'origen. Tots som ja socialdemòcrates, tot i que no ens n'adonem, com aquell personatge de Molière que parlava en prosa sense saber-ho.
Prova d'això és que els conservadors i/o liberals no es plantegen ni tan sols la seva abolició quan arriben al poder. Introdueixen matisos dins de la gestió, com van fer anys enrere en els països nòrdics; però cap qüestiona a hores d'ara el sistema de pagament a escot dels serveis –mal anomenats gratuïts– que caracteritza la socialdemocràcia.
Difícilment Sánchez, penúltim socialdemòcrata al poder al costat del seu col·lega portuguès Antonio Costa, farà grans canvis en la política del seu antecessor, excepte un mòdic repartiment de la riquesa que beneficiï una mica als pencaires. Una altra cosa és que el seu soci Iglesias es resigni a mirar i donar tabac; però igual arriba a la conclusió que també ell és socialdemòcrata. Com tots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook