A la sèrie Txernòbil, de l'HBO, el científic Valeri Legasov, que investiga els errors de disseny del reactor nuclear que van provocar l'accident, es pregunta davant un comitè d'investigació com és possible que tothom que coneixia les fallades es mantingués en silenci i mirés cap a un altre costat i mai s'atrevís a denunciar tot el que sabia, que era molt, moltíssim. «Com és possible que hagi passat això? Com ??és possible que ningú hagi fet res fins ara?», es lamenta el pobre Legasov, aclaparat pels efectes destructors de l'accident (els tècnics gairebé carbonitzats, els bombers destruïts per la radiació dels netejadors sotmesos a uns nivells de radiació que els condemnaven a morir en molt poc temps). En la sèrie, el gran Jared Harris interpreta aquest físic nuclear que va acabar penjant-se al replà del seu pis de Moscou, quan va descobrir que no podia suportar totes les mentides i silencis culpables que havien fet possible l'accident.
Per descomptat, la història és molt bella, però en certa forma no és del tot certa. La periodista Masha Gessen, que va viure catorze anys a l'URSS, va escriure al New Yorker que un científic tan important com Legasov sabia perfectament com funcionava el sistema soviètic, de manera que sabia molt bé que l'única regla que determinava la vida de tothom era callar i obeir i mirar cap a una altra banda sempre que la veritat real pogués contradir la veritat oficial. I el mateix Legasov, que va arribar a ocupar un càrrec important (era membre de l'Acadèmia de Ciències de la Unió Soviètica, un rang equivalent a rector d'una universitat), havia hagut de callar i mentir i amagar totes les veritats incòmodes que s'havia trobat al llarg de la seva carrera per poder arribar a ocupar aquell càrrec. Altrament mai l'hagués obtingut, i ell era el primer a saber-ho. És cert que el Legasov real va presentar un informe honest en què exposava tota la veritat sobre l'accident, i això li va causar greus problemes amb els seus superiors, que volien una versió suavitzada que exculpés completament l'Estat soviètic i els enginyers que havien dissenyat els reactors. I també és veritat que va patir la radiació del reactor avariat en companyia dels bombers i els «netejadors» i els tècnics que van aconseguir evitar l'explosió del reactor. En aquest sentit, el seu comportament va ser exemplar. Però aquest al·legat que apareix en la sèrie de televisió, en què Legasov es preguntava estranyat com havia estat possible el silenci de tothom, era impossible perquè Legasov era el primer que sabia molt bé que allà, entre els membres del comitè, tothom coneixia perfectament les regles del joc.
En qualsevol cas, l'accident de Txernòbil va impactar tant Legasov que va caure en una severa depressió i al final va decidir morir a l'escala del seu apartament, el 1988, dos anys després de l'accident. La periodista Masha Gessen, per cert, deia que Legasov tenia aquell apartament relativament confortable per ser un científic que havia fet tota la seva carrera al servei del poder soviètic. D'una altra manera hauria hagut de viure en els sòrdids apartaments comunals dels obrers i dels ciutadans de segona categoria que no pertanyien a la nomenclatura ni tenien bones connexions amb el partit. Dit d'una altra manera, el preu d'aquell apartament era el silenci que havia fet possible l'accident del reactor de Txernòbil.
A primera vista, la nostra societat sembla molt diferent d'una societat tan hermètica i autoritària com la soviètica. Tot es discuteix, tot s'argumenta, tot està sotmès al veredicte de la realitat empírica. O això, almenys, és el que ens creiem, encara que la realitat potser no és tan reconfortant. Hi ha molts assumptes -i cada vegada són més- que s'han tornat intocables i que s'han convertit en tabú. Ningú pot pensar de forma diferent a la veritat establerta, ningú pot tenir una visió diferent de la veritat oficial (almenys si vol créixer acadèmicament o a l'Administració o a la Universitat, com li va passar al bon Legasov). Si un vol viure tranquil i fer una bona carrera professional, el millor és callar, dissimular, acceptar els dogmes establerts i assentir disciplinadament, no fos cas que caiguem en la temptació de revelar l'existència d'una veritat real que contradigui la versió oficial (la dels dogmes intocables imposats per les xarxes socials, per certs programes de televisió i per certs manaments ideològics sorgits de les universitats). Cada vegada hi ha més gent que sap que ha de callar i obeir si vol fer carrera a la televisió, a la universitat, a l'Administració, en l'ensenyament públic, i molt més encara si es tracta de certs llocs que tots coneixem molt bé. És una veritat incòmoda, però convindria que la tinguéssim present.
