Un senyor ric, potser més ric que distingit, però que pot permetre's d'entrar al restaurant trepitjant fort, arriba amb una dona vulgar, espantosa, que parla un català de poble que amb el temps s'ha convertit en ciutat de l'extraradi. El cabell tintat d'un groc horrorós, la cara de pa de ral, serrell d' Anna Gabriel abans que anés a enredar els suïssos fent la gata maula. Els ulls com ametllats li acaben de conferir un aspecte simiesc del que ni aprimant-se no en podria retornar. És més jove que ell però tots els enfonsaments li escauen. Podria ser infermera o secretària, o una auxiliar qualsevol. Va amb una bossa de Gucci que es veu ben bé que és el regalet d'aquest acompanyant o d'un altre, com qui hagués penjat una figureta de Lladró en un arbre de Nadal de família pobra.

Però l'home ric li parla i la mira i la tracta com si fos un àngel, la prova concloent de la capacitat operativa de Déu a la Terra. Fondàries de l'enamorament. Com la dona més parla, més ordinària resulta, i més xavacana. El món troba a faltar que calli, i quan finalment ho fa, l'home la felicita amb els seus ulls enamorats perquè avui és el seu aniversari. No és la seva nòvia, tot i que de tant en tant potser fan algun disbarat. No és una fulana, però la consenteix, i la du aquí i allà.

I aleshores la conversa pren un aire burgès, català de la Catalunya de sempre; un aire d'una inigualable bellesa antiromàntica, profundament democràtica i per tant inevitablement grollera. L'home, amb la seva moral de botiguer però volent mostrar un refinament que per molt que s'esforci és evident que no té, li diu que per celebrar el dia i agrair la seva presència voldria tenir-li un detall. I amb el seu millor to amorós, i la millor delicadesa de què és capaç, li explica que havia pensat en comprar-li no entenc ben bé què, però que al final ha pensat que potser fóra més pràctic, per a ella i la seva situació, donar-li directament els diners. I li pregunta si se sentiria ofesa si en lloc d'inventar-li un regal, li fes directament l'aportació. Dulcinea, amb els seus dits com botifarrons, fa un gest com per dir que ella pels diners no s'ha ofès mai, i el meu heroi li respon complagut que quan arribin a casa li estendrà un xec per valor de 2.000 euros.

Estimo aquest senyor, la seva moral, la clara consciència de les seves limitacions, i que pagui el preu del que vol sense amagar-se en pretextos que ja es veu que no duen enlloc. Dulcinea no val res però amb les mallerengues que de vegades ens han encaternitat, no estem en condicions de donar lliçons. Si cada català pagués el preu dels seus putots, i generosament, com el meu heroi, no seríem el país de les frustracions, ni de les derrotes de tot. Tenim dret a voler veure una Dulcinea on només hi ha la mandonguilla més atroç. Tenim dret a convertir cada tren de Rodalies en el Tren Expreso, « habiéndome robado el albedrío un amor». Però tenim l'obligació de donar la cara pel que estimem, perquè només llavors acreditem l'amor.

Massa fantasmes, massa espavilats, massa putes gratis han desdibuixat la Catalunya catalana, que no és la de les quimeres, ni la supremacista, ni la racista, ni la que busca l'explicació en la culpa dels altres; sinó la del «tot això qui ho paga?», la que els xecs els estén a casa, la que si vol prendre un xampany car al restaurant es fa embolicar l'ampolla amb paper de plata perquè no n'han de fer res les taules del costat; la que sap que l'amor és entre pares i fills i que en tots els altres afers, d'una manera o altra, li tocarà pagar. Així està organitzat el nostre Dret Civil i la nostra moral. Així el meu heroi li parla al seu amor, exaltant el sentiment, però sense deixar-se de dir la veritat.

No podem controlar de qui ens enamorem i per molt que ens esforcem a captenir-nos, i a no vessar el nostre cor allà on no se'ns hi ha perdut res, mai no acabem de saber del tot com es tensa l'arc del sentiment. Però sí que podem controlar com estimem, quin nom donem a cada cosa, i la mesura d'honor que hi posem. Sí que podem saber la nostra edat, i tenir l'adequada relació amb el nostre mirall, i pagar cash, mentre puguis, el que no té cap sentit que paguis amb el teu testament, ni amb patètiques noces de l'aprofitament, quan ets ja només un patètic titella i no hi ha res a fer.

Voldria dir al bon senyor que a 2.000 euros l'aniversari trobaria noies molt millors, però penso que les auxiliars tenen dret a fer el seu raconet i que, al capdavall, als catalans, sempre hi ha un tipus de putot que ves a saber per què, però ens agrada molt; i recordo que també per a mi els anys passaran amb pressa, per les platges del meu cor, i que potser amb lloros pitjors que aquest aniré a buscar consol. Permeti'm, doncs, senyora, que acabi la cançó, li bufo les espelmes, li demano perdó.