Quan es va arribar a la democràcia un dels aprenentatges que va tocar de fer va ser la idea del pacte: el règim anterior tenia per costum les imposicions. Pactar és acordar alguna cosa entre situacions o desitjos diferents, amb voluntat de salvar aquelles diferències. A la vida democràtica aquestes diversitats o dissentiments responen a les distintes formacions polítiques. La història del pactisme o sigui la traça de realitzar pactes la varem poder llegir amb el guiatge magistral de Jaume Vicens Vives en el seu llibre Notícia de Catalunya que, en el seu dia, es va convertir en llibre de capçalera per a tothom que volia avançar en aquells coneixements molt necessaris i que no havíem rebut a les aules d'ensenyament de l'època anterior. Jaume Vicens Vives és una personalitat extraordinària en un lloc de privilegi dins la societat catalana dels primers anys de postguerra. Ell renova la investigació històrica i l'any 1954 publica Notícia de Catalunya com un recordatori de les arrels nacionals i guia de catalanisme amb totes les precaucions i miraments que exigien els anys cinquanta; revela aleshores la realitat del país a partir del sentit social de la terra, el treball constant, les revolucions, la manera de ser de la nostra gent, i altres trets destacats, com per exemple observar i anotar d'on ens ve la traça de fer pactes. (Abans del paràgraf vinent, recordar també les paraules sinònimes de pacte que són aquestes: conveni, acord, compromís, concert, ajust, convenció, concordat, arranjament, tracte, aliança).

Aquesta és terra de pactes des de les primeres albades de la nostra història, diu l'historiador: «Quan dues persones s'aplegaven per tal d'oferir-se alguna cosa, protecció o serveis, terres o conreus, cadascuna d'elles volia saber fins on arribava la seva protecció o la seva retribució; primer, tot va de paraula, però després hi intervenen els notaris, que escriuen. Són personatges importants, aquests notaris, del cos viu de Catalunya durant segles, no se'ls comprendria sense l'esperit pactista del país.» Tirant pel dret, en diem «llum i taquígrafs».

Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, ressegueix l'obra de pensadors de diverses èpoques fins a la primera meitat del segle XX i conclou que la pràctica dels pactes és un punt capital de la nostra manera de ser i és una de les contribucions més importants de l'esperit català a la mentalitat col·lectiva europea. El que portem dintre -diu l'autor- no és ni l'absolutisme, ni el liberalisme individualista, ni el totalitarisme. Tenim com a poble el comú denominador del pacte de bona fe, del consentiment envers l'autoritat legitimament constituïda, de la responsabilitat feixuga del governant sobre els governats, de l'acceptació per una i altra banda de les regles del joc social, econòmic, polític.

Vicens Vives va morir l'any 1960. Ara ens podríem preguntar quines observacions faria avui la seva saviesa sobre els pactes polítics que s'han fet i s'estan fent a tot arreu, amb els seus èxits, fracassos, sorpreses i temences. Des de la talaia de la seva autoritat acadèmica podria opinar i valorar, qui sap si hi veuria aquella continuïtat en la nostra aportació «a la mentalitat europea» o, tal vegada, s'esgarrifaria de la dubtosa fidelitat d'alguns dels qui signen els pactes. Quedem-nos un paràgraf del nostre enyorat historiador: «El jaient pactista de la nostra mentalitat és defugir les dificultats de relació, és anar a la pràctica, establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractament de la cosa pública». Ja poden venir els notaris i escriure-ho amb lletra ben gruixuda.