Aquests dies es parla molt de la Xina i hi ha raons per fer-ho. D'una banda s'acaben de complir 30 anys de la brutal matança d'estudiants a la plaça de Tiananmen el 4 de juny de 1989, i per una altra hi ha problemes a Hong Kong on davant la forta protesta popular Carrie Lam, president del govern autònom, ha hagut de renunciar a imposar (per ara) una llei que autoritza les extradicions al territori continental. A més referma la guerra comercial amb EUA que posa en qüestió el creixement de l'economia mundial, mentre Xi viatja a Pyongyang i s'especula que intentarà intervenir en la crisi que enfronta coreans i nord-americans per portar alguna cosa a la butxaca quan es trobi amb Trump en la propera reunió del G-20. Per si fos poc, s'està produint un acostament entre Moscou i Pequín que ha cristal·litzat en la recent signatura de nombrosos acords la raó última dels quals està en el desig de construir un front comú davant de Washington. També hi ha dubtes i recels generalitzats al voltant d'aquesta descomunal xarxa de comunicació anomenada «Ruta de la Seda», rere la qual uns veuen fluïdesa comercial i altres un designi de dominació mundial. I segueixen les crítiques per la repressió política de musulmans a Xinjiang on es diu que un milió d'uighurs estan reclosos en «camps de reeducació». Són qüestions de força suficient com per explicar l'interès generalitzat per la que està a punt de convertir-se en la primera economia del planeta, un país històricament poc inclinat a satisfer curiositats alienes i que de sobte ha entrat trepitjant fort en la geopolítica mundial.
El segle XX es va caracteritzar per la competència entre tres grans ideologies: Comunisme, Feixisme i Liberalisme. Desaparegut el primer i derrotat el segon, el Liberalisme podia presumir de ser vencedor i així ho va proclamar Francis Fukuyama amb la seva famosa frase que havia arribat «la fi de la Història» amb l'hegemonia incontestada dels Estats Units, una cosa de la qual es va haver penedir quan atacs terroristes van enderrocar les Torres Bessones i van mostrar al món la seva vulnerabilitat. Avui la competència ja no és entre ideologies sinó entre diferents models d'organització social que es volen pragmàtics, entre un model basat en la democràcia i la lliure empresa i un altre que es basa en l'autoritarisme i l'economia dirigida. El primer el dirigeix Washington i el segon el capitaneja la Xina. La seva màxima expressió en aquests mateixos dies és la pugna al voltant de les xarxes 5-G pel domini mundial de la revolució digital, que els europeus seguim com a mers espectadors ja que en aquesta baralla tecnològica ni hi som ni se'ns hi espera.
Perquè molt ha plogut des que Deng Xiaoping va aixafar la revolta estudiantil de 1989 i va accelerar la construcció del model «un país, dos sistemes» que tres dècades més tard ha aconseguit que la renda per càpita pugi de 700 a 10.000 dòlars, que 300 milions de xinesos hagin entrat a la classe mitjana, que 130 milions hagin anat de turisme a l'estranger l'any passat i que, com a conseqüència, el 84% dels ciutadans es declaren contents amb el seu govern, una xifra difícil d'igualar.
El director de l'FBI, Christopher Wray, ha dit que la Xina és una amenaça perquè s'oposa tant a la democràcia com a un ordre internacional liberal dirigit pels Estats Units. I encara que és cert que Pequín propugna un ordre internacional diferent al plasmat pels vencedors de la Segona Guerra Mundial i defensa un règim de tall autoritari, la Xina no ataca directament la democràcia sinó que es limita a pensar que a ella no li convé i pel que fa a l'ordre liberal, la veritat és que és Donald Trump el que està voluntàriament renunciant al lideratge mundial. Richard Haas anomena a això «the withdrawal doctrine».
Però que no ho exporti no implica que no s'estengui i aquest és el problema. Jo no crec que la Xina tracti d'exportar el seu model basat en el maridatge de política, economia i Partit Comunista perquè repetidament afirma que cada país ha de buscar el seu propi camí sense ingerències externes i perquè es basa en condicions úniques: nacionalisme, autoritarisme d'arrel confuciana, un mercat intern descomunal i una mà d'obra molt abundant. Més que exportar el seu model, el que li passa és que altres l'intenten copiar, almenys en part, a l'empara d'un èxit econòmic que ningú posa en dubte i que d'alguna manera contribueix a legitimar davant molts l'autoritarisme que l'inspira. Això explica l'èxit de formes autoritàries de govern que creixen en el món a costa de la democràcia, que està en retrocés els darrers anys com confirmen els informes de Freedom House i mostra la proliferació de líders com Erdogan, Bolsonaro, Duterte, Maduro, Orban i tants altres que no menyspreen les fórmules democràtiques per arribar al poder i l'utilitzen després per retallar drets i llibertats. En joc estan valors occidentals com la democràcia, les llibertats civils, els drets humans i la separació de poders. Per això la Unió Europea qualifica amb raó a la Xina com a «rival sistèmic».
El món s'encamina cap a un G-2, un domini compartit entre els EUA i la Xina (cap economia europea estarà entre les deu primeres el 2050), i reconforta saber que una enquesta de Pew Research Center a 25 països dona com a resultat que el 65% dels entrevistats prefereixen viure en un món dirigit pels Estats Units i que només el 19% optaria per un de dominat per la Xina. Jo també.
