A finals dels anys 80, Frank Miller, Art Spiegelman, Dave Gibbons i Alan Moore van redefinir les bases de la novel·la gràfica. Poc després, el 1993, des de DC Comics, la joveníssima editora Karen Berger endegava el segell Vertigo, d'historietes destinades als lectors adults. I res no va tornar a ser igual.

Entre els encerts de Berger, destaca haver fitxat una colla d'autors (anglesos i poc coneguts) que van capgirar tots els gèneres i els tòpics haguts i per haver. Com ho van aconseguir? Amb històries transgressores -de vegades experimentals-, que plantejaven conflictes interessants i estaven molt ben narrades. Gairebé a l'instant, Vertigo va fer envellir la majoria de publicacions de la competència.

L'editora no havia llegit un còmic en sa vida, però estava graduada en Literatura Anglesa i Història de l'Art. De seguida va entendre que calia treballar amb arguments ben estructurats i reinventar personatges un xic rovellats, com estava fent Alan Moore a Swamp Thing.

Amb bon criteri, Berger va acceptar el grapat de propostes atípiques que li llançaven Neil Gaiman, Grant Morrison, Brian K. Vaughan, Garth Ennis o Bill Willingham. Això es va traduir en sèries tan extraordinàries com Sandman, Hellblazer, Preacher, The Invisibles, Y: The Last Men o Fables.

Des que Berger va abandonar la DC, el 2012, Vertigo va començar a perdre bous i esquelles i l'editorial, que no sabia què fer-ne, ha optat per suprimir-lo. A partir de l'any vinent, distribuirà els títols més adults sota l'etiqueta DC Black Label; res no fa preveure, per desgràcia, que sigui tan revolucionària com la seva vertiginosa antecessora.