27 de juny de 2019
27.06.2019

Utòpics de proximitat

27.06.2019 | 00:34

Quan comprem coses, hem de triar amb molta cura a qui ho fem saber. Amagats a les cantonades i a les xarxes socials, hi són els que pretenen tombar el capitalisme amb quatre idees malgirbades, que esgrimeixen com a dogmes de fe. Els podem reconèixer per les vestimentes estrafolàries que gasten i per la dificultat d'enllaçar un parell de frases amb un cert sentit. Segons ells, si comprem al nostre barri farem caure el sistema econòmic actual i en naixerà un de nou, idíl·lic i perfecte, on tots serem feliços i no ens faltarà de res. El drama és que si vull comprar un sofà, algú l'haurà de fer, em reclamarà uns cèntims i unes condicions laborals i ja tornaríem a ser allà mateix. Però l'utòpic bufanúvols no arriba tan lluny perquè el bar on fa el desvagat, gràcies al capitalisme, ha de tancar i l'endemà reprendrà el fil un altre cop des del principi. No sé de ningú que compri pastanagues a l'Amazon, tot i que d'oferta en tenen. Ens surt més a compte d'anar al mercat local per triar i remenar. Amb altres productes, el comerç de proximitat és un maldecap. Per exemple, amb els llibres. Si féssim cas dels utòpics, acabaríem llegint les novel·lotes del veí del 5è-2a. Ara em dirien que no ho he entès bé: els llibres, a part d'estar escrits per senyors de nom ben estrany i de països ignots, els hem de comprar a la llibreria més propera. No importa que en el cost final s'inclogui el que guanyen gent que viuen a mil quilòmetres d'aquí. La gràcia de tot és que el llibreter més proper arreplegui uns pocs cèntims. Per mi és com comprar pastanagues a Amazon, perquè qui em portarà el producte a casa serà un transportista de proximitat, que també té dret a viure. L'operació es complica quan l'utòpic afirma que els treballadors de les grans empreses estan explotats i per aquest motiu no els hem de comprar res. Aquí i arreu, no ens segresten per esclavitzar-nos per poc preu. Signem un contracte on les dues parts pacten una relació. Un cop és acceptat de cobrar poc, a mi que no em culpin. Jo no he signat res! De fet, vaig treballar de jove a la Coca-Cola i després vaig trigar vint anys a cobrar el mateix, de tant bé que pagaven. L'utòpic negarà aquest sou, clar, mentre acaricia una màquina de retratar japonesa de 2.000 ?, que va comprar al costat de casa seva, sense demanar les nòmines de tots els treballadors que la van fer i un certificat de felicitat de tots ells signat davant de notari. Aquests il·luminats escampen utopies pret-a-porter però si un venedor em demana 100 i l'altre 20, compraré a 20, sempre. Jo no soc ximple.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook