El segle V, quan els bàrbars van envair el nord d'Àfrica, que en aquells dies encara formava part del declinant imperi romà, els habitants de les ciutats es van desentendre completament de la defensa i van continuar anant al circ com si res hagués passat. Quan la ciutat de Cartago va caure en poder dels vàndals, l'any 439, la majoria d'habitants de la ciutat eren al circ presenciant un espectacle de curses de cavalls. Amb la caiguda de la ciutat també va caure la flota imperial, atracada al port, que ningú es va prendre la molèstia de defensar. Cartago era la tercera ciutat més important de l'Imperi Romà, després de Roma i Constantinoble, però els seus habitants no van fer cap esforç per defensar-la. Quan els vàndals van entrar a la ciutat, se sentien els rugits dels milers d'espectadors que cridaven a les grades mentre apostaven a les curses de cavalls.
Evidentment vivim situacions molt diferents, però una notícia que ha passat gairebé desapercebuda entre nosaltres -l'informe del Tribunal de Comptes que anunciava la fallida de la Seguretat Social- indica que en certa manera ens comportem com aquests ciutadans de Cartago que cridaven al circ, contemplant les curses de quadrigues, mentre els vàndals prenien la ciutat. Que una notícia tan important com la fallida de la Seguretat Social amb prou feines hagi despertat cap interès entre nosaltres, mentre es dedicaven hores i hores dels informatius a comentar les negociacions per a la constitució dels ajuntaments -ja fos a Motilla del Palancar o a Llucmajor o a Barcelona- demostra que la nostra idea de la vida s'assembla bastant a la d'aquells abúlics ciutadans de Cartago. Una Seguretat Social trencada, i més encara en un país que deu més d'un bilió -sí, un bilió amb b- d'euros, significa que l'Estat té un forat negre en el seu interior que amenaça amb devorar-lo en molt poc temps. Però res d'això sembla preocupar-nos. I en canvi, preferíem concentrar la nostra energia en saber a qui votava el Partit Aragonès Regionalista per al govern d'Aragó, o si els tres diputats autonòmics de l'Agrupació Socialista de Gomera (ho creguin o no, aquests grupuscles existeixen) donaven seus vots al PSOE o al PP per formar govern a Canàries.
Un país que té la Seguretat Social en fallida tècnica -per no parlar d'altres centenars de problemes gravíssims- hauria d'arribar a acords de govern per intentar acordar les mesures urgents que evitessin un cataclisme. Però aquí res d'això passa ni passarà. La ministra de Treball ha dit que l'informe del Tribunal de Comptes no és preocupant i ha negat que la fallida existeixi. Els altres polítics han passat de puntetes per la notícia. Els informatius i les tertúlies, embrancades en les seves batalletes absurdes, amb prou feines li han dedicat temps a la notícia. I tot el debat polític es redueix a les baralletes, al teatre dolent, a la retòrica i als crits de sempre, que s'assemblen molt als xiscles dels espectadors del circ de Cartago, aquests xiscles que sorgien de les entranyes dels espectadors que veien joiosos -o desesperats- que els seus cavalls favorits guanyaven o perdien la cursa. L'única diferència és que aquí els crits que sorgeixen del circ es camuflen amb adjectius altisonants («progressista», «d'extrema dreta», «independentista») i tots tan contents. Els xiscles ja no són xiscles, sinó idees i propostes racionals.
Hi ha gent que porta cotitzant 30 o 40 anys, després d'haver treballat tota la seva vida, i que no saben si podran arribar a cobrar la seva pensió. I és evident, veient els salaris ridículs que cobra la gent jove -si és que té la sort de tenir un contracte que inclogui cotitzacions socials-, que la Seguretat Social no pot sobreviure durant molt de temps. No obstant això, ningú sembla preocupar-se per aquest problema, que hauria de ser una preocupació fonamental per a un país que té una població envellida i que cada vegada ho estarà més. Han sentit debats dedicats a aquest assumpte? Han sentit pronunciaments, tertúlies, idees? No, per descomptat que no. Ja sabem que és un tema plomís i depriment, és clar, però algú hauria de dedicar-li un mínim d'atenció, sobretot quan s'estan fent malabarismes per constituir un govern i ningú sembla pensar en aquesta classe de problemes. A aquest pas, la notícia de la fallida definitiva -aquella que ens deixarà amb el cul a l'aire- ens agafarà a tots al circ, aclamant feliços als nostres.
