La pitjor condemna per als presos llacistes és que mai més ningú es fiarà d'ells. Han repetit tantes vegades al judici que tot era una broma, una obra de teatre, una mena de perfomance d'en Tunick aquell, que també mobilitza multituds però per fotografiar-les en pilotes, que han perdut tota credibilitat. També és mala sort que se'ls creguessin 2.000.001 persones, i que aquesta 1 fos precisament en Rajoy, l'única que tenia el poder d'enviar la policia a repartir estopa. Si en Rajoy s'ho hagués pres com la immensa broma que es veu que va ser, tot hauria sigut una bassa d'oli i avui encara riuríem recordant el dia que uns van votar pensant que ho feien per la republiqueta, i la cara que se'ls va quedar un parell de dies més tard, quan en una repleta plaça de Sant Jaume, en Junqueras i en Puigdemont van sortir al balcó a cridar a tot pulmó: «Innoceeents!».

Tot va ser un error de comunicació. No calia ni una trucada, amb un simple whatsapp a en Rajoy, ens hauríem estalviat cops de porra, presos, fractura social i presidents i consellers catalans fugint i mostrant al món la seva covardia, si bé també és cert que no hauríem viscut tantes estones de diversió, perquè Presidentorra continuaria essent un personatge gris, ridícul i anònim enlloc d'únicament gris i ridícul com ara.

- Mariano, hoy votamos y mañana nos declaramos independientes, pero tú ni caso, que es broma. Lo que nos vamos a reir cuando se enteren. Tuyo, KRLS.

I tot arreglat. Qui sap si el mateix Mariano s'hauria afegit a la festa -se'l veu home de la broma-, dictant un decret-llei segons el qual Catalunya deixava de formar part d'Espanya. Això hauria provocat molts més riures, en el moment que l'engany s'hagués descobert.

Amb tals precedents, la nova frase publicitària del procés, aquest «Ho tornarem a fer», és un error. Una broma només té gràcia la primera vegada. Aquells 2.000.001 que se la van empassar, ja estan advertits, i en Rajoy, que és l'únic d'ells a qui encara es podria enredar -fa mesos que va de festa en festa i no llegeix diaris-, ja no té poder per enviar policies a repartir, amb la qual cosa el tema perd diversió. Tornar a organitzar una immensa enredada quan tothom n'està al cap del carrer és patètic. Ja vam tenir emoció, uns i altres es van insultar, els més afortunats van rebre un cop de porra que podran relatar a la resta de comensals en sopars d'amics, i uns quants il·lusos van cridar durant dies «Som República». De fet, els més il·lusos d'entre els il·lusos encara ho afirmaven mesos després, així de bona va ser la broma. Disfrutem dels records divertits que ens ha ofert el procés, però ja està, res de tornar-ho a fer, un ha de saber aturar-se a temps. Imagino els líders llacistes substituts dels líders llacistes empresonats. I no.

- Ei, que tornem a organitzar un referèndum d'independència! Que va de debò! Vinga, repetiu amb nosaltres vo-ta-rem, vo-ta-rem. Qui s'apunta a amagar les urnes a casa seva? El món ens mira, Europa ens donarà suport, la UE ens obrirà les portes. Eh, per què marxeu? On aneu? En 18 mesos serem independents, ho diu en Niño Becerra. Torneu aquí! Torneu, per favor! Fitxarem en Cotarelo! Qui voti, queda invitat a la paella estiuenca de la Rahola. I ara per què correu? Torneu!

Realment sembla una performance en Tunick: han quedat tots amb el cul a l'aire.