Hi ha corrents que defensen que la història és rectilínia i que avança, dreturera, cap a algun lloc, no sabem quin. Cap al progrés, segons els optimistes. Cap al desastre, segons els pessimistes. D'altres, com Nietzsche, defensen l'etern retorn, el temps gira que gira sobre ell mateix sense fi, amb aquella irritació que provoca tornar-te a trobar allà mateix on es van trobar els avis i els rebesavis. L'uròbor com a símbol. Ara mateix tot torna: tornen els incendis de l'estiu, cremant aquelles terres abandonades, oblidades, perdudes, posant-ho més difícil als que ja ho tenien difícil, els últims estadants.
Tornen les vagues al transport públic. Tornen les vagues a l'Aeroport del Prat. A Catalunya em sembla inqüestionable que vivim permanentment girant la mateixa roda un cop i un altre. Tornen els presos polítics a les presons catalanes. Tornen les convocatòries a peu de reixa i els bona nits estentoris que esbraven la nostra eterna mala bava. Tornen les manifestacions de la Diada i tornen, ai! Les samarretes de colors. Com si en lloc de fer política juguéssim al parxís. Tornen les imposicions, tornen els judicis, tornen els exilis, tornen les presons. Torna el silenci profund que s'obre quan anem a votar. Quan votem. Quan allò que votem no agrada.
Qualsevol científic rebutjaria repetir un experiment amb els mateixos elements i amb el mateix procediment. Si ja ho hem fet i no ha sortit hauríem d'estar obligats a provar coses noves. A canviar els procediments o els elements per mirar de canviar els resultats. Però no.
Open Arms ha decidit desobeir, ha llevat l'àncora i ja enfila cap al pitjor dels mars. Podia quedar-se a port. És la llei, que diuen. «Abans presos que còmplices», piula Óscar Camps. L'única manera d'acabar amb la serp que es mossega la cua és treure la cua de la boca de la serp. Si més no, intentar-ho.
