Els que furguem en la lletra petita dels diaris per buscar algun tema que pogués ser d'interès per al lector ens passa com als robavellaires, que hem de rebutjar molt material fins trobar alguna cosa que valgui la pena.
Fa uns dies, per exemple, vaig topar amb una entrevista a l'octogenari periodista nord-americà Seymoor Hersh, que va ser guardonat amb el Pulitzer per haver destapat les matances de My Lai durant la guerra de Vietnam, entre altres sòrdids assumptes. Ara promociona un llibre amb les seves memòries com a reporter, incloent-hi la seva versió sobre la mort de Bin Laden que no coincideix en absolut amb l'oficial.
Segons Hersh, el líder d'Al-Qaeda estava pres al Pakistan des de 2006 i l'Aràbia Saudita, amb la família reial de la qual estava emparentat, pagava les despeses de la captivitat. I quan el Govern dels EUA va tenir coneixement del fet va acordar amb el Govern d'Islamabad el seu assassinat.
Per tant, res a veure amb el relat oficial fins ara conegut, aquell que incloïa la incursió d'un comando en territori pakistanès, l'assalt a la residència de Bin Laden, la seva mort a trets i el trasllat del seu cos a un vaixell de guerra nord-americà per, finalment, ser sepultat en les profunditats de l'oceà Índic a fi d'evitar que la seva tomba es convertís en lloc de peregrinació.
I tot això retransmès en directe per la Casa Blanca amb el Govern en ple posant cara de sorpresa mentre miraven atentament la pantalla de la televisió.
És dubtós que la versió dels fets aportada per Hersh sobre aquest succés doni peu a la revisió d'un relat que ja s'ha incorporat a l'imaginari popular amb la mateixa força d'arrelament que la llegenda de l'apòstol Santiago en la qual no hi ha ni una mica de veritat en tot el que ens van explicar. Tot fals, sí, però aquí està la monumental i bellíssima ciutat llaurada en pedra i els centenars de milers de pelegrins que viatgen cap a ella des de fa segles. La força dels mites (encara que «repugni a la raó» com ens van ensenyar en el Batxillerat) se sobreposa gairebé sempre a la realitat. No sabrem mai (o almenys en aquesta generació) quant hi ha de veritat i de mentida en el relat oficial d'aquest succés ni tampoc sobre l'actuació i complicitats del que va ser considerat el «enemic número u de la humanitat», aquell que ens amenaçava des d'una cova a Àsia.
El que sí és segur és que tenim tot el dret a dubtar que tot això fos cert. Últimament es parla en diversos fòrums sobre el «periodisme de qualitat» entenent per tal (almenys jo) el que ofereix una versió dels fets el més ajustada possible a la realitat, i amb la mateixa vocació d'objectivitat que una investigació judicial. Tasca complicada i difícil de complir. Wladimir Ilitx, més conegut per Lenin, va escriure molt sobre aquest assumpte i sobre el paper del diari com a organitzador de la lluita obrera i de la revolució social. Però dubtava que poguessin existir mitjans veritablement neutrals. Li semblava utòpic.
