Fa temps vaig dedicar diversos articles a reivindicar que el que tenim és un problema de model de Catalunya, que, en realitat, és un problema dels catalans. Avui encara ho crec però estic més preocupat per saber com ho solucionem. Avui els parlaré sobre quins passos es podrien fer des de Catalunya i de les seves dificultats.

En un magnífic article Javier Cercas al dominical d' El País del 16/06/19 explicava com els seus pares (immigrants) s'havien cregut el lema del pujolisme que deia que «era català qui viu i treballa a Catalunya» i que avui se sentia traït després d'haver-ho cregut, haver anat a l'escola catalana i haver fet el que deia el pujolisme que havien de fer els immigrants. Aquell model va permetre anar tirant uns anys però crec que el pujolisme mai se'l va creure. Des del primer moment va distingir entre bons i mals catalans (que per a Pujol volia dir els que el seguien i els que no compartien les seves idees) i això ha anat evolucionant fins al moment actual en què l'eclosió independentista ha fet explícita aquesta distinció latent i ens ha portat a la profunda divisió actual en blocs antagònics.

A La Vanguardia del 23/06/19 Màrius Carol es pregunta què volen dir els líders independentistes quan diuen «ho tornaríem a fer». Demana què és el que tornarien a fer perquè segons els advocats dels líders independentistes en el judici, en especial Melero, l'advocat d'en Forn, no van fer res. Haurien de dir-nos què és el que creuen que van fer, què és el que repetirien. Aquests dies he tornat a visionar el magnífic film Vencedores y vencidos sobre els judicis de Nuremberg i m'ha tornat a impressionar el final quan el jutge del tribunal s'acomiada (a la presó) de l'únic acusat (jutge alemany) que s'havia penedit públicament del que havia fet durant el judici. L'americà li agraeix que digués el que va dir perquè pensa que s'havia de dir i l'alemany li demana que el cregui quan diu que no sabia la magnitud del que havia passat. L'americà es queda seriós i li diu que la responsabilitat ve de l'inici, quan va dictar la primera sentència sabent que era injusta. Aquí no s'han dictat sentències injustes, simplement s'ha mentit a la ciutadania en una obra de teatre d'opereta barata. El problema, com en el Brexit anglès, és que tot va començar quan algú va mentir conscient de què mentia. Per començar a sortir del forat, algú a Catalunya s'hauria d'atrevir a dir que va mentir i assumir les conseqüències. De moment i menys amb el judici esperant sentència, ningú s'hi atreveix. Sense aquesta assumpció de responsabilitats de forma explícita veig difícil iniciar un camí de solució. Mentre l'anomenat diàleg amb l'Estat estigui basat en l'ambigüitat de dir que s'és realista per un costat i mantenir l'amenaça de l'«ho tornaríem a fer» per l'altre, el camí no pot funcionar. La base del diàleg és la confiança i en aquestes circumstàncies és difícil que n'hi hagi. És el que va passar amb l'intent de diàleg durant els 10 mesos de govern Sánchez després de la moció de censura. Els socialistes van proposar un diàleg realista i els independentistes un que variava segons el dia, uns dies era realista i altres es tractava de dir que «ho tornarien a fer» per acontentar la clientela. En algun moment, van anar massa lluny i van trencar la feble corda que els unia. Avui aquest camí és molt més difícil perquè els recels entre els actors del possible diàleg són més grans.

Si avui Catalunya vol fer alguna cosa per avançar en la solució del conflicte, hauria d'haver-hi algú de l'independentisme prou valent per plantejar que cal rectificar el rumb, entrar en una via realista enfrontant-se amb els que van llençar al carrer amb mentides. Per entendre el que vull dir, els demano que facin el següent exercici. Catalunya té la possibilitat (potser l'obligació?) de dir a Espanya quin seria un model de relacions entre Catalunya i Espanya acceptable per una majoria qualificada dels catalans. Sabent que aquesta proposta no pot ser la independència que no té darrere seu una majoria qualificada dels catalans, creuen que en el moment actual es podria trobar un mínim consens acceptable per a una majoria qualificada dels partits catalans? El primer obstacle seria el propi president o les associacions independentistes que no tenen cap disposició a arribar a acords d'aquest tipus. Entre els partits independentistes, ERC vol però no vol i el PdeCat no sap on està. Entre els partits no independentistes a Catalunya hi ha una fractura important. Les dretes (Ciutadans i el PP) no tenen cap interès en un acord sobre uns punts bàsics, no tenen model territorial (només saben parlar d'aplicar mà dura, el 155). Sols queden les esquerres (PSC i els Comuns) que, amb diferències no desdenyables, pretenen un diàleg i trobar uns punts d'acord.

Un possible acord dels partits catalans sols és possible si uns retiren la mà dura i els altres la unilateralitat per aconseguir la independència i crec que l'únic punt de trobada és avançar en el federalisme latent existent en l'actual estat de les autonomies. Si a Catalunya s'avancés en una proposta consensuada sobre com es veu des de Catalunya el nou model de finançament que caldrà negociar en aquesta legislatura, si, per altre banda, es demanés un blindatge en temes de cultura i llengua i es precisèssin els tipus de competències exclusives, compartides i estatals tot respectant les europees, s'hauria fet un gran pas cap a la solució del conflicte. Tampoc estaria malament que aquest acord és fes tenint en compte els grans reptes del món modern, els de l'agenda 2030 pel desenvolupament sostenible de l'ONU entre ells el canvi climàtic, el món nou (tecnològicament parlant) que ja és present a la nostra societat o la lluita contra les desigualtats de tot tipus.