Cartes

M. ROSA VIVES BARCELONA

Després de passar uns dies a Llançà vull agrair i felicitar els alcaldes pertinents pels camins de ronda i senders. Molt ben pavimentats, amb indicacions, baranes i cordes.

Anar l'altre dia de Llançà al Port de la Selva va ser una pura delícia.

Ombra, si us plau!

Lola Arpa Vilallonga peratallada

En aquests dies de canícula -i els que vindran!- joves, vells, infants, animals... tots busquen el refugi d'una ombra on refrescar-se. Malauradament bona part dels ajuntaments són grans aficionats a invertir en parterres de «floretes» de temporada, molt efectistes però amb un cost de manteniment elevat i en pocs mesos acaben al cove de la trituradora, en canvi, inverteixen ben poc en plantar arbres. Aquests serien els qui realment oferirien aquella ombra i frescor tan desitjada en els dies de calor. Cal dir també que una de les espècies preferides és la Morera, (Morus) arbre excel·lent per ombra, habitual en aparcaments i jardins públics però per culpa de les mutilacions i fortes podes que reben anualment, més aviat semblen pals d'escombra invertits i la seva capçada mai podrà ombrejar els carrers... És un fet trist que el motiu d'aquestes podes sigui perquè les fulles embruten... quan precisament és gràcies a aquestes fulles menyspreades que podem tenir frescor i descontaminar l'aire dels gasos tòxics.

Tal com fa poc deia en un diari Stefano Mancuso, neurobiòleg vegetal, «si volem lluitar contra el canvi climàtic hem de cobrir les nostres ciutats i pobles de vegetació... el 70% del CO2 es produeix a les ciutats. Fent servir les plantes l'eliminaríem, és la solució més efectiva i barata i tenim totes les tècniques per fer-ho... el fet de no plantar és un problema cultural.

La nostra idea de ciutat és mineral, en contraposició a la natura i és nociva fins i tot per a la nostra salut que està directament vinculada a la presencia dels arbres i plantes».

Em pregunto, li farem cas?

Caceres de senglars de nit

Lídia Angelats Jordà RIPOLL

Ni a la nit poden estar tranquils. Aquest és un dels regals que fa l'home al món animal. Un món viu i tan digne com el nostre. Tots som llavors del planeta Terra.

Les mares senglar, joioses com totes les mares amb els seus fills, els cuiden, els defensen, etc...

Així doncs, va ser veritat allò ideat per una genialitat d'un partit polític? 50? Per cap de porc senglar?

Per a les altres truges (de granja), el regal és un taüt a mida. Tota la seva vida és l'explotació d'un ésser viu més màxima i salvatge, definitòria de l'explotador.

I volen conquerir altres mons! Sort que aquests diuen «No passaran!»

No hi ha vergonya.

I visca la independència, que som els millors!

Jo vull ser com ella

Enric Barrull Casals GIRONA

És molt sorprenent l'empenta d'aquesta dona, Guadalupe Ortiz de Landázuri. Potser sobretot en els relats sobre els seus anys a Mèxic, queda una certa commoció amb l'obstinació que posa per ajudar les persones amb les que es troba. Detecta de seguida quines són les necessitats de la gent amb qui va ensopegant, sobretot greus deficiències en la formació. Es troba gent molt bona, però amb poca catequesi. I no es conforma amb lamentar-se. En cap moment s'observa, sense més, els problemes que existeixen. Sempre la porten a posar remei, i, en dos o tres anys, organitza les coses perquè hi hagi centres de formació per arribar als diversos tipus de gent, amb les seves problemàtiques.

Ens trobem davant d'una dona feliç, perquè està molt a prop de Déu, perquè està constantment pensant en els altres, perquè es deixa la vida per servir, perquè el seu tracte amb Déu li ajuda en tot moment a descobrir les necessitats dels altres. El lector troba un exemple assequible, no una vida llunyana. Per això, el llibre sobre la seva vida és gratificant i engrescador. Un, fàcilment, diu: jo vull ser com ella.