30 de juny de 2019
30.06.2019
Diari de Girona

DE LA DEVESA A LA CERDANYA, PASSANT PEL MONTSENY I EL COLLSACABRA

30.06.2019 | 06:00
DE LA DEVESA A LA CERDANYA, PASSANT PEL MONTSENY I EL COLLSACABRA

Un any més estem vivint els primers dies d'estiu, i amb l'estiu arriben les vacances. Quan es viuen molts anys es poden recordar moltes maneres de gaudir d'aquests dies, setmanes o mesos de lleure que se'ns proporcionen als que ens podem aprofitar del que en certa manera podem considerar com una propina. Avui voldria comentar com han estat les meves vacances, des de quan vaig començar a tenir ús de raó. En aquest lapse de temps que s'acosta molt a un segle de durada, el món ha donat moltes voltes i les coses han canviat molt. Ha canviat la societat, les formes de vida, les comoditats, l'economia, les facilitats de moviment, els mitjans de comunicació. I la manera de gaudir de les vacances.
El meu més antic record és del temps dels meus estudis primaris. El dia 15 de juliol celebràvem l'acte de fi de curs, amb el repartiment de notes i de premis pels que n'eren mereixedors. I no tornaven a començar les classes fins el dia primer de setembre. Era un mes i mig de festes. Però aquell mes i mig el vaig passar sempre a Girona. Moltes hores passejant o jugant a la Devesa. Petites excursions per la Vall de Sant Daniel. Fins a la Font del Ferro o la dels Lleons. Algun bany en les aigües del Ter, per l'entorn de Fontajau. Com a cosa extraordinària, en ocasió d'una celebració, havent sopat un passeig fins a Pedret o a la Font del Rei per beure uns vasos d'aigua, picant la de Pedret, per acompanyar una merenga o un barretet, o uns anissos. Només un diumenge anàrem a passar unes hores a Sant Feliu de Guíxols i s'Agaró. Tren fins a Sant Feliu i autocar de Sant Feliu a s'Agaró. Dinar de carma­nyola a l'ombra d'una Pineda amb vistes al mar. Com que era diumenge, s'havia d'anar mudat, vestit de llana, blau marí, i sabates de xarol. El mar mirar-lo a certa distància. No em quedaren ganes de tornar-hi. Sabia que hi havia persones que anaven a passar uns dies a la costa, o a la muntanya, o simplement a pagès. Però tenia molt clar que es tractava de gent d'economia privilegiada o que tenien familiars en la casa pairal, en el medi rural. Mai havia pensat que jo algun dia tindria la possibilitat de desplaçar-me per gaudir d'unes vacances al mar o a la muntanya. Ni ho pensava ni ho envejava. Només esperava que arribés el setembre per no passar més calor i recuperar la relació amb els companys que havia deixat de veure durant les vacances.
En els anys dels meus estudis universitaris vaig passar tres estius a Santa Fe del Montseny. Tres estius de tres mesos cadascun gaudint de l'aire lliure. Amb les despeses pagades i encara cobrant cinquanta cèntims diaris. Podia haver estat un estiueig de gran categoria. Aire lliure i fer salut. Però es tractava del servei militar obligatori. Sotmès a una rigorosa disciplina. Uns horaris estrictes. Una activitat intensa. Excursions de trenta o quaranta quilòmetres pels bells paratges del Montseny; però carregat amb l'armament. I no pas el dia que podia venir bé, sinó el que marcava l'ordre del dia.
En començar la vida professional, a l'estiu disminuïa l'activitat; però mai feia unes vacances completes. I sempre vivint a Girona. Distribuint les hores lliures entre la Devesa i la Vall de Sant Daniel. L'any 1950, per primera vegada vaig sortir uns dies. Tres dies de juliol i tres d'agost al santuari del Far. Tren d'Olot fins a les Planes i pujada a peu fins el santuari. Vaig descansar molt i vaig gaudir a plaer de l'aire lliure i de la natura, com de l'extraordinària bellesa de la panoràmica que des d'allí es divisa. Aleshores sí que em varen venir ganes de tornar-hi. Però no va ser fins al cap de cinc anys, i quan ja era pare de família, que vàrem passar dues setmanes al santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallarols. Tren fins a Olot. Caminada de l'estació de tren fins a la d'autobusos, d'extrem a extrem de la capital de la Garrotxa. Autobús fins al trencant de la Salut, furgoneta fins al santuari. Viatge una mica complicat i no gaire còmode. Però aquelles dues setmanes varen ser unes vacances com cal. Com mai havia somiat. I amb moltes ganes de repetir-ho. I tant que ho repetírem. La segona estada a La Salut ja la férem després d'haver augmentat la família i buscant més comoditat en el viatge. Llogàrem els bons serveis d'un taxi. La carretera estava en unes condicions desastroses, tant de Girona a la Vall d'en Bas, com en la que va camí de Vic. El conductor opinava que era millor passar per la Vall del Llémana i les Encies fins a les Planes. Però tampoc era una circulació còmoda. L'any 1963 ja poguérem fer el viatge en cotxe propi. Un dos cavalls que segons la propaganda era l'únic cotxe que no necessitava carretera. Per suavitzar la situació, donàrem la volta per Olot, on ens paràrem per dinar, fent uns vint quilòmetres de més, però gua­nyant una mica en comoditat.
Després de nou estius freqüentant el santuari de la Salut, per recomanació mèdica, canviàrem per la Cerdanya. Durant vint-i-cinc anys el nostre lloc d'estiueig va ser un hotel de Bellver. Augmentaren les comoditats, disposant per primera vegada de bany complet a les habitacions. Els primers anys, el viatge, amb el dos cavalls durava cinc hores. I quan deixàvem la carretera de Puigcerdà el paviment deixava de ser asfaltat. Al cap d'uns anys els vials s'anaren condicionant, mentre el nostre cotxe anava augmentant de cavalls i de comoditat. Posteriorment anàrem canviant d'escenari estiuenc. Tres anys en un hotel de La Molina. Una colla d'estius en un apartament a Llívia. Uns anys a Puigcerdà. Sempre com a addictes de la Cerdanya. Com també hem anat passant uns dies al santuari del Far o a Coll de Condreu. També unes curtes estades a l'Escala i al Port de la Selva. I el darrer any de ser independent, vaig sojornar dues setmanes al santuari de la Salut. Podent comprovar la diferència entre les condicions en què es vivia a la Salut dels anys cinquanta del segle passat i els de després de la total restauració que va experimentar. En aquell temps ja històric, però del qual tenim un càlid record, no hi havia cap comoditat. La llum elèctrica molt pobre. Si la senyora volia planxar havia de ser a les sis del matí, quan hi havia poca demanda de corrent. Dificultats per poder llegir si no era amb llum natural. Habitacions amb el llit i una cadira, i un senzill penja-robes. Lavabo amb aigua corrent, però amb escassa pressió. Els àpats quan el mossèn feia el crit de «Dinar a taula!». El menú que la cuina disposava. Però ben cuinat i matèria prima de primera qualitat. Ambient summament acollidor i bona avinença entre el personal de la casa i la colònia d'estiuejants. Actualment, el santuari ofereix les comoditats d'un bon hotel. Com també s'ha anat posant al dia el santuari del Far i l'establiment de Coll de Condreu.
Aquests darrers anys torno a anar ben acompanyat, dues setmanes a la Cerda­nya. Actualment a la simpàtica i acollidora població d'All, en un apartament que es pot considerar de luxe. Amb una tranquil·litat absoluta. El viatge amb un cotxe còmode i amb aire condicionat. Bones excursions amb la limitació que l'edat comporta. Valorant, com és de justícia, el que representa l'estiueig d'avui, en comparació al d'altre temps.
Amb aquest repàs dels meus estiuejos m'acomiado dels meus lectors, fins el dia 1 de setembre. Amb el desig d'un bon estiu per a tots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook