30 de juny de 2019
30.06.2019
Diari de Girona
ÚLTIMA HORA
El jutge de vigilància penitenciària retira el tercer grau als polítics presos

Una migdiada grassa

30.06.2019 | 06:00
Una migdiada grassa

El món és dels descreguts i no es fa gaire cas dels somnis. No guarden cap mena de quota màgica, com passava en èpoques anteriors, quan eren llegits en clau premonitòria. En tot cas, la interpretació dels somnis ha quedat en mans de pitonisses i curanderos, relegada al costat dels tarots, dels amulets i de tota quanta quincalleria esotèrica ens puguem imaginar. I no hi ha cap contribuent més o menys equilibrat que prengui decisions importants (comprar una casa, canviar de feina, tenir fills) a còpia de somniar. A tot estirar, els somnis més reeixits ens alegren el dia o ens el tiren per terra, dependrà de la tessitura, i el negociat amb aquesta realitat mental s'acaba aquí.
Els somnis de migdiada –de després de dinar– solen ser intensos. No sé si ho fa la curta durada del son, la caldera del ventre a tot drap, però aquests somnis són lluminosos, realistes, tenen més d'anunci de televisió que no pas de pel·lícula de cinema. I en vaig tenir un de fabulós. Vaig somniar que vivia en un futur immediat en què l'anomenat TramGavarres funcionava a ple rendiment. El projecte real, d'aquest tramvia, de moment dorm als calaixos de la Diputació i de la Generalitat.
Agafava el tramvia a Girona, en direcció a Celrà. Aviat, per les finestres veia com deixàvem Juià a la dreta, garfit al repeu de les Gavarres, i Bordils a l'esquerra, amb el seu campanar tan característic. Passat Flaçà, el comboi, silenciós i cançoner, s'aturonava fins al trencant de Rupià, i ens regalava aquella vista imponent, de dia de vent del nord, que pots tirar un cordill de Foixà a les illes Medes. I atenyíem Corçà i la Bisbal.
Resseguíem la C-66, que és la nostra Ruta 66. Deixant la Bisbal, el paisatge alternava camps segats, pinedes i pobles torrats per la història, i arribàvem a Palafrugell. Baixava i pujava força gent, és vila gran. Després tiràvem cap a Mont-ras, en un revolt ample i llarg, acabat el qual l'Empordanet es desdibuixa, cap a Palamós, Calonge, Platja d'Aro i Sant Feliu de Guíxols. És quan es veu el mar a l'engròs, perdent-se a la ratlla. I aleshores el tramvia iniciava el darrer tall de la roda gavarrenca, cap a la Selva, cap a Llagostera, Cassà, Riudellots i Fornells, per acabar, de nou, a Girona.
En aquest punt em vaig despertar. Content del viatge, ja que, per comptes dels nervis associats al cotxe (vigilància, aparcar, omplir el dipòsit, cues), havia pogut contemplar, reflexionar –i fins i tot fer un petit son. I trist, perquè ja se sap que els somnis, avui, no prediuen ni el temps que farà. El TramGavarres és una idea rutilant, viable, que fa de segle XXI. Descongestionaria les carreteres a l'estiu, i la resta de l'any portaria treballadors i estudiants d'un poble a l'altre, amb la tranquil·litat ideal per fer coneixences i, qui ho sap, ideal per apujar els índexs de natalitat a l'anella de les Gavarres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook