El Suprem va provocar un escàndol de diverses hores en dictaminar, amb vista a una possible exhumació, que Francisco Franco va ser «cap de l'Estat des de l'1 d'octubre de 1936 fins a la seva mort el 20 de novembre de 1975». L'artilleria es va centrar en la data d'accés al poder, que tenia si més no la virtut de simplificar la història d'Espanya, a canvi de suprimir el sempre molest Azaña. Per les presses, es va prestar menys atenció a la data de ­tancament del mandat. L'interessant no és datar l'auge de la mòmia en els primers embats de la Matança Civil, sinó ­mantenir-lo viu molt després de la seva defunció, per l'astut procediment de transmutar el seu desenterrament en un atemptat.

Per fi, un escrit judicial inapel·lable determina que la mort va ser peculiarment injusta amb un dictador en la seva plenitud, i perllonga la seva vigència radiant a més de quaranta anys després de la sempre insuficient partida de defunció. En l'oposició a l'exhumació es planteja el dubte raonable sobre els dictats de la Medicina fal·lible. L'altíssim tribunal no cita expressament Vizcaíno Casas, però qualsevol lector aplicat d'aquest Nostradamus s'ha d'aplicar a la hipòtesi que el Generalitíssim es prengués la pausa dels tres dies de defunció comú als líders providencials. Per ressuscitar coratjós a continuació.

El Suprem allarga i renova Franco. El rejoveneix amb admirable devoció des del 36 però, sobretot, l'actualitza fins avui mateix. La prosa jurídica no entumeix l'emotivitat de la interlocutòria dictada a instàncies dels set nets del dictadoret. Al contrari, mereix al suposat finat des d'unes pàgines habitades pel sentiment, pentinades pel dubte raonable que un ésser tan singular no ha de compartir la sort col·lectiva de l'extinció a seques. La negativa a l'exhumació parteix de la prevenció que només pot practicar-se amb garanties sobre un mort.