01 de juliol de 2019
01.07.2019
Diari de Girona

Conservadors i populismes, amb Bannon de fons

01.07.2019 | 06:00
Conservadors i populismes, amb Bannon de fons

Steve Bannon, 65 anys, exbanquer d'inversions, enriquit amb el Goldman Sachs, fou l'home clau en l'elecció de Trump, inicialment dirigint Breitbart, mitjà digital d'informació conservador i procatòlic de l'alt-right («dreta alternativa»), patrocinat pel multimilionari Robert Mercer, i com a assessor d'estratègies de Trump (entre les quals, repatriar capitals, promoure marques financeres i tecnològiques, polítiques proteccionistes, retòrica antiimmigració, debilitament de les institucions, acostament als sectors religiosos). Durà poc a la Casa Blanca (criticà Ivanka, la filla del president). Aleshores posà els ulls a Europa i rellançà The Movement, una fundació per difondre les idees d'aquesta nova dreta conservadora, presidida per M. Modrikammen, líder del petit Parti Populaire belga (la va inscriure a Brussel·les el 2017), però amb el suport de M. Salvini de la Lliga Nord italiana, Luigi di Maio del M5S, Giorgia Melloni, líder del moviment postfeixista Fratelli d'Itàlia...

La seu del «Moviment», des del traspàs d'any, era la cartoixa de Trisulti (Collepardo), un monestir del s. XIII, a 130 km de Roma, aconseguit amb tripijocs segons els veïns que vivien dels visitants de la cartoixa. He escrit «era» perquè, des del passat juny, el ministre de cultura italià, Alberto Bonisoli, anuncià que revocaria la concessió de la seu. Caldrà ubicar el Dignitatis Humanae Institute (DHI) –una mena d'universitat conservadora–, presidit pel britànic Benjamin Harnwell, 46 anys, un home foguejat en el lobbisme, en un altre lloc. Es vol una mena de think tank ultracatòlic amb suport de certs dels cercles vaticans –on Bannon manté contactes des del 2014–, i del cardenal estatunidenc Raymond Leo Burke, un dels principals adversaris del papa Francesc. Des d'allí volen escampar el trumpisme a Europa, debilitar-ne les seves estructures i convertir-se en una mena d'internacional conservadora i populista. (Per a Trump, la UE és enemiga d'EUA, com va declarar a la CBS el 15-VII-18, «tan dolenta com Xina, però més petita».) No debades Bannon va obrir a Roma una de les primeres seus internacionals de Breitbart News. El DHI vol aglutinar els partits nacionalistes i els populistes més dretans (recordin la trobada a Milà del 18 de maig de Salvini i Le Pen amb altres líders ultraconservadors). A les eleccions europees del passat 26-V, sumant els reformistes de l'ECR (61 escons), els populistes de la democràcia directa de l'EFDD (54) i els dretans de l'ENF (57) el resultat és de 172 euroescèptics en una cambra de 751 escons! I això sense haver arrencat el DHI! Sort que, a l'hora d'aportar fons a diferents partits, Bannon ha topat amb una barrera: les diferents normatives estatals ho solen prohibir taxativament.

De fet, a Europa funcionen tres menes de populisme conservador o de dretes. El dels països de l'Est (amb líders autoritaris com l'húngar V. Orban o el polonès J. Kaczynski, caracteritzats per un nacionalisme antiimmigratori, política antirussa, valors religiosos del passat i ambigüitat respecte a la UE) és el de més èxit; seguiria l'extrema dreta nord-europea, d'Alemanya a Finlàndia, minoritària electoralment, clarament euroescèptica, però amb capacitat d'empènyer altres partits vers les seves posicions com és el cas del Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP) de Nigel Farage o, en terres hispàniques, Vox; el tercer, és el del sud, que reuneix allò que les tesis de Bannon necessiten per triomfar: classes mitjanes empobrides, líders forts, percepció de la immigració com a problemàtica, posició contra la UE com és el cas dels partits que he esmentat d'Itàlia o l'actual Agrupació Nacional de Marine Le Pen a França.

Fins a 1968, ser «conservador» volia dir situar-se a la dreta política i es contraposava a «progressista». Avui el significat dels mots «conservador» i «dreta» ha canviat. L'ecologisme, per exemple, és conservador sense necessitat de ser de dreta. Partits d'esquerra s'han tornat conservadors enfront de la immigració. Res d'estrany que avui s'usi l'expressió «conservadorisme postmodern» (M. McManus) per designar una barrija-barreja de valors tradicionals de tipus identitari, idees morals i culturals i una retòrica de la victimització, capaç de combatre els enfocaments abstractes i científics del coneixement i la moralitat. Des d'E. Burke (1729-1797), a Russell Kirk (1918-1994) –trobaran els seus deu principis del conservadorisme del llibre Qué significa ser conservador  i a la web Filosofia i pensament del filòsof Ramon Alcoberro – allò que converteix algú en conservador no és tant creure en la tradició com posar el centre de la vida el valor de la identitat. I M. Oakshott hi ha insistit darrerament.

Per al pensament conservador, allò particular, la diferència, la història i el pensament propi és més decisiu en el judici polític que les abstraccions jurídiques o morals. I més i tot: segons McManus, «avui la identitat o identitats amb què s'associen prenen una dimensió agonística perquè s'autopresenten com a sotmeses a atacs». Això l'associa amb el populisme perquè ofereix un adversari còmode: la casta, les esquerres, els nacionalistes, les elits, els mitjans de comunicació... Els «afores» dels conservadors (l'islam, els jueus, el globalisme...) només es combaten amb la restauració de la pròpia identitat com a únic valor per defensar els altres (la unitat, la bandera, la uniformitat...). Es pot dir que el conservadorisme postmodern i el populisme (una de les característiques del qual és parlar en nom de «tot» un poble) tenen punts de confluència. Ara bé, cap conservador no és un universalista moral (no creu que els seus principis siguin els únics ni els únics bons: simplement, davant d'un futur incert, minimitza els riscos i simplifica la visió del món). Per a alguns, doncs, hi pot haver tant conservadorisme populista en els partits dependents o unitaris espanyols com en alguns partits independentistes, que també remeten a la identitat, a la història i a la tradició. No ens enganyem: el conservadorisme populista espanyol se sent atacat pel conservadorisme populista català. Existeix alguna pedra de toc per distingir-los? A banda d'una economia ecològica i transversal i un apoderament polític més enllà de la representació parlamentària, per part catalana hi ha la raó dels arguments, balances fiscals i inversions estatals incloses. (Per a cert conservadorisme espanyol la raó compta poc.) I una altra d'important: l'obertura, l'acolliment de l'altre, del «diferent». Per a l'un, la multiplurina-cionalitat, el plurilingüisme i el multiculturalisme són nefastos en tant que dissolvents dels vincles comunitaris; per a l'altre, representen una riquesa de futur.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit