Isabel Orriols i Mas. In Memoriam. El divendres 31 de maig te'n vas anar de sobte, sense avisar, sense dir-nos que marxaves per sempre. I encara no ens ho podem creure, Isabel. Tan vital, tan activa, tan apassionada com eres i, de cop, vas emprendre el viatge inesperat, no sabem massa ben bé cap a on.
Ens unia una sòlida amistat des de feia molts anys, llaurada amb la força del temps i la comprensió mútua. Compartíem una visió del mon bastant semblant, construïda amb vivències i records comuns molt abans de conèixer-nos. Vivències i records d'una generació, els que som a la seixantena, que portàvem sempre a sobre amb orgull i satisfacció. L'orgull i la satisfacció de saber-nos protagonistes d'un dels períodes més apassionants de la història del nostre país. En parlàvem encara, de tant en tant. Intensament. Havies estat una mestra de cap a peus, amb una vocació insubornable de servei al llarg dels molts anys que vas exercir aquesta professió amb passió i total convenciment. Amb una profunda estimació pel que feies. Perquè hi creies de debò, Isabel. Amb una profunda estimació per la teva família, arrelada a Vilanova i la Geltrú on hi anaves tant com podies. Sempre hi tornaves. Sempre. I sempre me'n parlaves. Del teu vincle indestructible amb aquesta ciutat i amb els teus.
Una vilanovina que vivia a Barcelona i una barcelonina que vivia i viu a prop de Girona des de fa més de vint-i-cinc anys. No estàvem destinades a trobar-nos -o sí- però els camins de la vida també són inescrutables i van voler que anessis a viure al pis de sota d'on viu el meu germà, i que ell em parlés de tu com la nova veïna, amb dues filles: l' Anna i la Mònica. Fa una pila d'anys. I que acabéssim coincidint en tantes i tantes coses. També en política. Que ja n'és, de difícil. La vida és molt curiosa, Isabel. Jo baixava a Barcelona. Del pis de dalt al pis de baix. I a passejar-nos la ciutat. Tu pujaves a Girona, la nostra Girona immortal entre els mortals, i ens perdíem pel Barri Vell, amb llargues caminades i paraules a vessar. I complicitats. I el Temps de Flors que tant t'agradava. Perfums. Colors. Bellesa a dojo. Fotografies. Una de les teves aficions dels darrers anys. Objectiu, cap i cor. Mentre t'escric, m'ha vingut al cap el Temps de Flors de 2013, que vam gaudir juntes. El muntatge de la plaça dels Jurats amb un versos de Salvador Espriu que ara se'n fan més presents que mai: «No deixis res / per caminar i mirar fins al ponent / Car tot, en un moment, et serà pres». I tu ja ho feies, això. Una apassionada de la vida. Amb majúscules. Amb una curiositat sense límits. Vam tornar a parlar de tot quan vas venir fa uns mesos. Amb l'entusiasme de sempre. L'última passejada. El més fotut i el més trist és que mai saps que pot ser l'última.
Isabel, amiga, em quedo amb la llum dels viatges que vam tenir la sort de compartir: Praga i Budapest. La bellesa de l'instant fugisser passejant pels ponts, pels bulevards o sota la pluja al barri jueu. Amb la bona gent que hi ha arreu. Irlanda i el seu paisatge verd i encalmat. Els dublinesos, les boires o els impressionants penya-segats de Moher.
Em quedo amb la llum d'una tarda menorquina mentre caminàvem amb molta altra gent fins al far de Cavalleria per veure la posta de sol d'estiu, sobre el mar. La immensitat del mar blau i escumós que t'acollirà per sempre. Com tu volies, Isabel.
